Diuen que la seducció és més bona eina que la imposició. L'eficàcia que alguns mecanismes psicològics mostren en la política dels temps actuals és realment de resultats esfereïdors. Hi trobam casos que són ben aplicables a la nostra realitat. Per exemple, les carreteres que es van fer a Eivissa.
La gloriosa època de Jaume Matas al front de la presidència del Govern Balear quedarà escrita per a la història. Aprofitant l'esquema mental creat en una majoria de ciutadans, segons la qual les grans obres públiques són equivalents a un major progrés, Jaume Matas va impulsar unes espectaculars intervencions a les carreteres de l'illa d'Eivissa.
El qualificatiu d'espectacular és del tot acomodable al cas, perquè la dimensió de les intervencions va ser tant brutal que costava de digerir un paisatge tan ferit. No manco grandiosa fou la mobilització ciutadana que, veient la dimensió de tot plegat, es va acabar girant en contra i contribuint, en bona manera, al canvi de color en el següent govern.
Però tornem a la seducció d'això que s'anomena la psicopolítica del capitalisme neoliberal. En paraules més planeres, vol dir que molta gent segueix pensant que ampliar les carreteres és bo per definició. I davant d'aquest posicionament generalment poc meditat, de vegades és interessant posar les dades damunt la taula i tornar a allò que se'n deia la lògica empírica. Empíric ve d'experiència, és a dir, valorar les coses a partir de casos d'assaig-error.
Si consideram que els principals arguments a favor de les carreteres d'Eivissa eren la inversió econòmica i la seguretat, anem a veure ara què ens diuen les dades reals. Per això, n'és un bon exemple la carretera C-731, que va d'Eivissa a Sant Antoni, d'uns 15 Kms, que es va desdoblar en 2005-06.
Per als aspectes de seguretat, es pot agafar el darrer informe de la Direcció General de Trànsit (Siniestralidad Vial 2013, disponible a internet) i veurem que aquesta carretera desdoblada conserva 4 punts negres, on en 2013 es van produir 17 accidents, amb 27 ferits. Val a dir que es considera punt negre aquell lloc on de manera repetida es donen accidents. I també val a recordar que les carreteres de Menorca, inclosa la general, fa molts anys que no mostren punts negres (enguany n'haurem recuperat un a la zona de les obres).
Malgrat la realitat -la constatació empírica que dèiem-, n'hi ha que segueixen al·legant que la principal carretera menorquina és «tercemundista» i que es requereixen grans intervencions justificades per la seguretat, a pesar que actualment la nostra illa és la que té les carreteres més segures. Contradiccions derivades de la psicopolítica -diagnosticarien alguns-.
Anem ara a la qüestió econòmica. Aquí és recomanable altra vegada aprofitar internet i obrir el BOIB de dia 17/09/2005, Conselleria d'Obres Públiques. Es pot veure l'anunci oficial d'adjudicació de l'obra de desdoblament de l'esmentada carretera Eivissa Sant Antoni. Atenció, perquè l'obra s'adjudica per 260 milions d'euros. Recordem que parlam de 15 Kms. O sigui, a uns 17 milions per quilòmetre. Miri'ns-ho al butlletí.
Idò la promesa d'aquella inversió econòmica la veim ara, en els pressuposts anuals del Govern Balear. Perquè entre la carretera esmentada, més l'autovia que va a l'aeroport i algun altre punt escapat, l'herència del temps d'aquell que tenia tractament d'honorable i ara és a la presó, es tradueix en que el Govern ha d'anar pagant un deute per les carreteres d'Eivissa de 468 milions d'aquí a 2030. Com a 16 casos Cesgarden, però aquesta vegada compromesos de manera voluntària.
Per aquests motius, enguany Eivissa rep 33 milions del Govern front als 8 que rep Menorca. I és aquí on la psicopolítica de la seducció sibil·lina torna a entrar en joc, perquè alguns al·legaran que no hi ha dret que Eivissa rebi molt més que Menorca d'un Govern que té l'adjectiu de balear.
Efectivament, però potser el què tocaria és discutir seriosament que el Govern hagi de pagar un deute tan enorme per una obra exagerada i que, a més, conserva quatre punts negres on s'acumulen els accidents. Potser el pecat no és per defecte (el diners que no rep Menorca) sinó per excés (el dineral que ens costa el progrés mal entès de Matas). Tot això són milions que no tenim per fer coses realment positives per a la comunitat.
La seducció és un substantiu interessant. Però captivar la societat amb cants de sirena provoca efectes calamitosos i difícilment reversibles. Ho sabem des de les peripècies d'Ulisses i, així i tot, se'ns oblida de manera repetida.
