El vaixell de Baleària il·lumina la ja fosca tarda al port de Maó. És dimecres. El buc hauria de ser a Ciutadella. I no bufa massa. Gens. Hores abans sí regnava un vent molest, que eixugava ràpid la roba i despentinava les senyores però no impedia la idònia operativitat terrestre d'un fillet primet de dos anys. Sí, per contra, la marítima del multimilionari dic de Ciutadella.
Els passatgers podien contemplar el deteriorament de s'Hort des Frares, obra vertical innecessària i mal concebuda que es va fer sense ganes ni pressa, amb aquell pretext de la partida ja assignada. Així és com venen alguns diners de Madrid, amb el maleït adjectiu de finalistes, per a una cosa concreta, que no deixa adaptar projectes ni esmenar errors. Una prova de la pífia és que si juntéssim tots els maonesos que han pujat o baixat aquestes incòmodes escales serien manco que a una trobada d'aficionats a l'squash.
Tot això demostra que no tot és invertir i prou. Tenim una dessaladora que de moment només es mereixeria aquest nom si al seu interior hi hagués un grup de pancatalanistes conspirant contra la varietat dialectal insular. I un observatori astronòmic amb dues observacions: no s'usa i es deteriora. Una inversió no s'hauria d'acabar amb el certificat de final d'obra i la inauguració de polítics amb cara de foto. Cada inversió grossa hauria de tenir un estudi de necessitats, un projecte d'ús i un pla de manteniment, i si passa el temps i la partida assignada i no executada es perfila com a estèril, no hauria de passar res per reconduir-la dins el mateix àmbit. La dictadura del finalisme inversor és nociva i gens raonable. Sovint reclamam inversions, sense matisos, una gran xifra total anual sobre el paper. Però una obra nova o gran reforma acaba sent un problema si el resultat no és funcional o es descuida. Els errors comesos ja hi són i dibuixen un traster a l'aire lliure. Esmenar-ho ara suposaria posar-hi molts més diners finalistes. O Goma-2, clar.
