En David Bisbal és un jove simpàtic, de rínxols atractius i cançons mogudes (millors les d'abans). Com dirien a Mallorca, ben curro. Però malgrat aquestes qualitats, no vindrà a actuar a Menorca si no l'estiren amb uns quants euros públics, perquè aquí als artistes ja no els surten els números. Com s'ha posat ara de moda dir, falta massa crítica disposada a pagar les entrades a un preu que a molts els fa exclamar «Ave María».
Sí, som poquets, i això ens perjudica en qüestions com els avions, però això és «Bulería» d'un altre paner. El tema de fons amb en Bisbal, més enllà de si 16.000 o 30.000 euros, és si l'administració pública ha de posar diners de la nostra butxaca per events culturals de gent de fora (gent del nord), promoure l'endogàmia de només ajudar entitats locals o deixar la cultura de banda i pagar exclusivament coses com sanitat i educació.
Com amb tot, la clau és l'equilibri. L'administració no pot abandonar la cultura, ha de tenir un pressupost per events, perquè el fet de ser pocs no ens aïlli del món. Està bé fomentar festivals, premis, obres de teatre... I fins i tot concerts del número u de Los 40. Ser pocs no ens ha de limitar a ser consumidors de cultura per pantalla, i aquí, amb imaginació per trobar les «Diez mil maneras» de fer-ho, s'ha de disposar de recursos per mantenir la cultura activa, mimant la de casa però amb la porta ben oberta.
El que no s'entén, però, és que es defensin legítimament inversions com en Bisbal, IB3 o els IGA i al mateix temps en matèries sensibles (transport públic, geriàtrics...) s'emprin criteris empresarials. L'administració no pot buscar el dèficit zero, el retorn material de cada euro. Hi ha despeses que tenen un altre tipus de rendiment, més a llarg termini, més imperceptible, i que la crisi ha fet qüestionar amb la vehemència del nostre «Corazón latino». Com la cultura. Es pot gastar en cultura? Sí, clar. S'ha de fer. Però sempre amb criteris clars, racionalitat i transparència. Res d'amagar-se en el «Silencio».
