Itàlia és un país que tenim aquí deçà, encara que, de tant fer-nos mirar només cap a una banda, molts de menorquins mos pensam que és enfora. En la línia recta que permet fer la mar, Sardenya és més a prop que València. I Roma a la mateixa distància de Menorca que Madrid.
I encara que a Espanya ha estat tradicional ridiculitzar els italians -segurament per amagar les pròpies misèries-, és evident que en molts d'aspectes són una gent admirable i que, sense necessitat d'emparar-se en cap imperi, han sabut imposar millor que els espanyols la seva presència econòmica i cultural arreu del món.
Itàlia, com Espanya, són molts de països diferents, des de les regions industrials del nord fins al caos insondable del sud, on sembla que continuen triomfant el caciquisme i la corrupció. Però tampoc no exagerem, perquè el cinema de mafiosos italians mos ha deformat molt la visió global del país.
I a Itàlia, com ara sembla que succeeix a Espanya, també va arribar un dia -cap als anys 90- en què la corrupció es va fer irrespirable i va sorgir una legió de jutges disposats a posar contra les cordes la política. La justícia va fer justícia, podríem dir, i va fer caure el govern i l'oposició.
Potser els jutges italians tenien més llibertat d'acció que els espanyols. Al manco els fiscals sí, perquè allà no estaven tan marcats pel govern com aquí. Però el procés en què es troba Espanya és molt semblant. Ja són centenars els polític del PP esquitxats per la corrupció. I per més que a totes les cases hi hagi Joans i ases, l'aritmètica és implacable i els casos de podridura dels populars guanyen per golejada.
Però tornant a l'experiència d'Itàlia, és evident que la justícia va fer una bona neteja, però també ho és que aquella feina no va fer millorar la situació del país, sinó al contrari. Els polítics, bons i dolents, van ser substituïts per personatges com Berlusconi, que des de 1994 ha estat cap del govern en tres ocasions. O per l'actor Beppe Grillo, que va venir d'un pèl que no governàs, perquè amb el seu discurs populista i contra la corrupció, va arribar a ajuntar prop de 9 milions de votants.
Tot açò m'ho ha fet recordar l'actual situació política espanyola, en què sembla que el govern ja no té aire per poder continuar alenant -tot i que aquest president que engronxam, de la mateixa manera que va substituir les rodes de premsa pel plasma, és previsible que ara substitueixi l'aire per la respiració assistida. I a la vegada, tampoc no es veu que l'oposició aixequi cap i recuperi la confiança dels ciutadans. Les enquestes recents en són una bona prova.
Així és que l'estat d'indignació generalitzada a què hem arribat s'està canalitzant cap a un partit que encara no fa sis mesos, ni existia. Del qual bonibé ningú no en coneix una altra cosa que no siguin les intervencions contundents del seu líder com a tertulià de televisió.
Però la realitat que tenim davant és molt més complexa. Superar els problemes actuals no demana discursos encesos. Ni promeses radicals. Ni solucions immediates. Ni gesticulacions impertinents. Demana un coneixement profund de la nostra societat i de la situació econòmica en què es troba. I d'Europa. I del concert internacional. I sobretot demana fer nombres, uns nombres molt ben fets. I mostrar-los en públic.
La gent està indignada i té motius per estar-hi, però l'excitació no és una bona consellera. I com demostren experiències anteriors, és molt perillós caure en mans dels salvadors que tenen solució per a tot. Ja ho diu la saviesa popular: no és qüestió de sortir del foc per caure a les brases; o alerta, que no sigui pitjor el remei que la malaltia.
