El 2015 és any d'eleccions autonòmiques i municipals. Serà per aquest motiu o per altres, però s'ha anunciat que en totes les comunitats autònomes, les inversions públiques augmentaran. Si això ha de ser positiu o negatiu per a la qualitat de vida de la població, dependrà de si estem parlant d'inversions lògiques o o d'iniciatives fastuoses però poc profitoses.
La prioritat de «fer inversions» per damunt d'ampliar el capítol de despeses, és una constant de fa temps en el llenguatge polític, en el discurs que es fa per comunicar cap a la societat. Se suposa que, quan s'aposta per invertir, s'està ampliant capital en existències, equips, infraestructures, edificis... un diners que han de retornar un profit al llarg de molt de temps i que faciliten o permeten altres activitats derivades.
Això pot estar molt bé. Un autònom compra equips i maquinària que li permeten obrir o millorar noves vies de negoci. Una organització destina recursos econòmics en millorar les seves instal·lacions per augmentar o dignificar determinats serveis. Una institució pública dirigeix esforç pressupostari per habilitar correctament carreteres, xarxes de comunicació telemàtica o depuradores d'aigua. S'anomenen inversions perquè permetran millores evidents, noves iniciatives i nous ingressos.
Aquesta és la teoria bàsica. O allò que alguns anomenarien un marc mental. O sigui, després d'àmplies campanyes en el temps, poca gent discutirà que la inversió és una cosa bona. Més encara si és pública. Inversions sí, despesa corrent no. Si anuncies inversions t'aplaudirem, si anuncies despeses et criticarem. Aquest és el mantra que s'ha imposat en els darrers temps. I si ho adornes amb paraules com competitivitat o sostenibilitat, la bona rebuda està encara més garantida.
El problema el tenim quan les inversions que es fan no retornen prou. Com el jardiner autònom que es compra una camió de gran capacitat, però en realitat li bastaria amb una furgoneta monovolum. El camió llueix més i pot portar més coses, però l'autònom jardiner només n'usa la meitat, gasta molt més combustible i a més té dificultats per aparcar-lo. Els ingressos que aconseguirà difícilment li bastaran per sufragar el crèdit demanat i acabarà acumulant un dèficit. Desesperat, augmentarà els preus sobre els seus clients, que arrufaran el nas, i tot plegat pot acabar amb la viabilitat de l'empresa. El camió era una inversió, però de resultats molt negatius.
Com és possible que s'equivocàs el jardiner? Potser el va convèncer el que ven camions (que és el que ha sortit clarament beneficat de l'operació), o tal vegada el seu assessor habitual el va aconsellar malament (o té una comissió del que ven camions), o potser va creure que qualsevol inversió és bona per definició.
Moltes de les inversions públiques que s'han fet i es fan, són com el camió del jardiner. Massa grans o directament innecessàries. Tothom coneix el cas dels aeroports sense avions, però també hi ha costoses línies d'AVE sense passatgers o preses fetes a rius que no duen aigua.
Sense anar a buscar coses tan grans, la terminal que es va fer a Menorca registra una intensitat d'ús que es troba aproximadament en el 55 % del que AENA va estimar al seu dia que tindríem hores d'ara. Llueix i aparenta una gran fortalesa, però les despeses de manteniment són enormes. No vol dir això que no s'havia de fer res, però necessitàvem un monovolum i ens van vendre un camió.
Al Cós Nou han obert una nova ferida en forma de vial, que connectarà el moll amb la carretera de la Mola. Una obra per millorar l'operativitat del moll comercial. Resulta que la diagnosi per fer aquest vial es va fer abans de tenir el dic de Son Blanc i avui entren per Maó la meitat de les mercaderies que entraven fa uns anys. Però com que el vial és una «inversió» les autoritats han fet l'impossible -malmetent la legalitat ambiental- per tirar-ho endavant. Ningú ha revisat les previsions reals i no s'ha tingut en compte que ara també caldrà ampliar el tram inicial de la carretera de la Mola.
El mantra ha tornat a funcionar. El que fa les obres hi guanyarà com el que venia camions al jardiner, però els ciutadans arrufarem el nas quan pugin tarifes o impostos per pagar-ho. No cal estendre gaire la comparació amb les macrorotondes, en una illa que no té punts negres i que presenta una intensitat de tràfic decreixent des de fa 15 anys. Hi ha casos en que seria més correcte dir que les administracions públiques han perpetrat una inversió.
