Exigència electoral d'anada i tornada

La gent és molt exigent a l'hora de valorar els candidats, més fins i tot que amb la nova parella d'un fill, sobretot perquè amb els amors dels descendents no es pot votar. Amb els candidats hi ha una llista de requisits considerable. No agraden els dinosaures, aquells sense ofici conegut més enllà de la política malgrat que tenen més aprop la jubilació que la graduació. Però si surt una cara nova s'objecta que no és prou coneguda, que li falta pes al carrer. «Però aquest qui és?» Ha de tenir bona presència, però no passar-se de pijo. Agraden formats, però no massa. Es vol gent normal, propera, però que aporti mèrits acreditables i identificables per a qui no els coneix personalmente. Quasi res.

Noticias relacionadas

El kit de l’estiu

Más noticias relacionadas

Si el partit governa i predomina, l'elecció no sol ser difícil: el mateix o una creació del partit. I s'accepta bé per la inèrcia del triomf. Però si es tracta d'una formació que parteix d'una situació complicada, de la derrota, al candidat se li demanen encara més coses: que il·lusioni, convenci, trenqui, regeneri... És a dir, no es vol un candidat a batle sino un superheroi. I no n'hi ha.

Està bé ser exigent, sobretot amb els aspirants a càrrecs públics, però el votant no s'ha de deixar endur per primeres impressions, tòpics o visceralitats. L'ocasió, el moment que vivim, mereix una postura més activa del ciutadà, un plus de responsabilitat. Si bé ara és l'hora dels polítics de qualitat, també és l'hora d'exercir de votants de qualitat. De meditar bé, escoltar, analitzar, prescindir de clixés, escoltar i escollir amb fonament. Com si poguéssim escollir el gendre o la nora.