Pregunto als companys: «Quantes fotòcopies fa en un any l'Ajuntament de Maó?» Les respostes fan curt. Segon la licitació del renting de les tretze màquines del Consistori (sí, ho he mirat, sí, som un friki), l'any passat els empleats municipals en van fer 582.000, 113.000 en color. Són unes 1.700 per dia laboral. Hi ha més coses complicades de calcular. Per exemple, quantes vegades haurè escrit la paraula «TIL» en un any i mig?
Es fa difícil quantificar certes coses, tan properes, per exemple, com els cabells d'un adult sense crisi capil·lar. Però altres, que semblen complexes, sí tenen resposta coneguda. Quantes monedes d'euro costaria que el penya-segat de Maó deixés de ser un problema permanent i un risc per a les persones que viuen i treballen a sota? L'any 2007 es va donar la xifra: 20,4 milions, segons un pla director que ara és una utòpica curiositat històrica dins una capsa. La quantitat és impossible d'assumir en solitari per l'Ajuntament, única institució a qui ara preocupa el problema.
Aquesta és la clau. Tenim un problema. Però últimament, i més amb la crisi, els problemes públics no es resolen, sinó que s'intenten amagar, sobretot per part d'institucions manco properes al ciutadà, que tant es desentenen d'una escola que han deixat sense persianes com ignoren totalment un penya-segat que un dia, esperem que no aviat, passarà a ser una autèntica urgència. Llavors tindrem un petit cesgarden vertical a Maó, i llavors hi haurà corregudes.
Quantes pedres hauran de caure per donar una solució definitiva al problema? Això tampoc és fàcil de calcular. No seran poques, segur, perquè aquestes grans inversions, com és el cas també de la connexió de la desaladora de Ciutadella, ara es donen resignadament d'entrada per perdudes. Malgrat tot, esperem que no siguin tantes com les fotocòpies anuals de l'Ajuntament.
