Hi ha preus que no vull pagar. Ni 33 euros per escoltar David Bisbal, ni 79 euros per un quilogram de percebes que vaig veure a un super, ni els 50 euros per als raors que ja guaiten (a n'Echanove li agraden «si están bien hechos», quan jo només els he vist fer d'una manera senzilla i molt eficaç, però ell és l'expert...) Tampoc pagaré el que es demana per un amarrament, ni entenc que encara es paguin centenars d'euros per caure en el malson de la cocaïna. Altres xifres deixen fred, com el 0,10 per cent d'interés per a un dipòsit a termini que me van oferir fa uns dies a una entitat bancària, gairebé demanant disculpes. Coses de l'economia macro, que no té massa explicació ni vergonya.
Moltes d'aquestes xifres surten del joc de l'oferta i la demanda, un joc que està molt bé (je je ji ji ja ja) quan parlem de coses com amarraments, percebes o en Bisbal però que no es pot deixar lliure com un ocellet quan es tracta dels serveis públics. A l'Illa ens fa mal el transport, no l'aclarim, tant si és sobre l'asfalt com si és sobre els núvols. No hi ha prou oferta perquè no hi ha prou demanda, i costa que hi hagi demanda perquè l'oferta és poca i cara. El mateix cercle viciós es reprodueix ara amb el gas natural liquat, que no tindrem canalitzat si no hi ha consum, però difícilment tindrà consum si no ho brindam un poc aclaridet. Són cercles viciosos difícils de trencar, però algú ha de fer-ho. I clar, no ho farà Vueling, ni l'usuari que ha de fer un sudoku d'horaris per treure bon profit a l'autobús, ni les empreses de gas.
Ha de ser l'administració pública qui agafi un bon martell i converteixi aquests cercles viciosos en quadrats en què els costats de la demanda i l'oferta s'ajustin. És qui ho pot fer, perquè no busca benefici econòmic ni prestació directa, i és qui ho ha de fer, perquè és el que s'espera d'ella. Amb el gas sembla que ho provaran amb vaixells. És el que toca. Crear demanda i motivar oferta. Perquè si ens limitam a rodar dins el cercle viciós, acabarem allà mateix on som ara i marejats.
