El port de Maó té un percentatge important d'amarraments buits. Mentrestant, s'estan impulsant nous creixements d'instal·lacions nàutiques a Addaia o a Fornells. Menorca segueix orfe d'una visió nàutica i portuària a nivell d'illa i correm el risc de tornar a tropissar amb els mateixos excessos.
Fa just cinc anys -maig de 2009- que va sortir a exposició pública la concessió administrativa de tota la vorera nord del port de Maó. En les al·legacions que van presentar els ecologistes, s'advertia que l'increment de preus estava provocant un progressiu èxode d'embarcacions cap a altres zones del litoral menorquí encara no regulades. La lectura ortodoxa, per variar, va ser que es presentaven al·legacions «per frenar l'economia».
Efectivament, molts usuaris històrics de s'Altra Banda, van partir cap altres aigües més assequibles a la butxaca. Un temps després, la companyia concessionària es va ensorrar econòmicament, perquè el cànon anual era més gran que els ingressos que proporcionaven els pocs clients que havien aconseguit captar.
També va fer fallida la concessió de Trapsa, propietat del que fou insigne president de la màxima patronal espanyola (aquell de «hay que trabajar más y cobrar menos») que avui és a la presó. Abans, havia aconseguit llevar de les mans els amarraments que fins llavors gestionava el Club Marítim de Maó.
Ja es començava a parlar en aquell moment de la necessitat d'un Pla Insular de la Costa, que ordenàs amb visió d'illa l'oferta nàutica. Perquè mentre el port de Maó es buidava, augmentava la pressió a zones com Es Grau, Canutells, Addaia, Fornells... Per un tema de preu, les barques recalaven a llocs desregulats o manco especulatius. Es van ordenar es Grau i Canutells amb les primeres passes del Pla Insular de la Costa, però dissortadament el nou equip de govern del Consell insular va aparcar tota la feina de diagnosi feta i no s'ha tornat abordar el tema.
Com que la inèrcia és una força important en aquest planeta que ens ha tocat viure, encara hi ha moviments per ampliar més amarraments. A Fornells es couen dos projectes, un d'un grup de vesins i un d'una empresa privada. A Addaia es vol ampliar el port esportiu. Es tramita una llarga passarel·la des del Hamilton cap a ponent. I alguns visiten Cala Figuera i el Fonduco, somniant amb més amarres i amb un passeig de vorera que s'ajunti amb la zona urbana des Castell.
El Govern Balear també fa la seva part, amb un projecte de llei de Ports Esportius que intenta eliminar qualsevol trava des dels consells insulars o des dels ajuntaments. I mentrestant, el port de Maó, el millor refugi natural de l'Illa, segueix amb molt oferta sense cobrir.
El tema de la bolla que ve rodant de fa estona no és només una qüestió nàutica. Ho veim ara amb la construcció del vial del Cós Nou (que sembla que a la fi respectarà la zona protegida per on el van intentar fer passar inicialment). Segons la nota publicada per la pròpia Autoritat Portuària, s'ha adjudicat l'obra per 3,2 milions d'euros. Considerant que és un vial de 300 metres i que els terrenys ja són propietat de l'organisme de ports, deu ser una de les obres més cares del Mediterrani. A més d'un milió els 100 metres. I en un moment de retallades generals en temes altament sensibles.
Aquest vial es va dissenyar fa molts anys (ja apareixia en el PTI de 2003, tot i que amb una versió manco impactant), quan es preveien importants augments de mercaderies al port de Maó. Però passa que, mentre avançaven els anys, s'ha construït un dic a Son Blanc, per on ara entra devers el 50 per cent de la mercaderia menorquina. O sigui que el moll de càrrega de Maó funciona gairebé a la meitat.
Però el vial es segueix assenyalant com una necessitat imperiosa per molt que, quan estigui fet, ens conduirà a la carretera de la Mola, per on no podran passar els camions articulats fins que (mira per on) una altra institució pública es gasti uns quants milions per ampliar-la.
Molts dels que treballen en aquella zona consideren que el que realment és urgent en el Cós Nou és poder disposar d'una estació de passatgers, per evitar que els que esperen o els que arriben estiguin a la intempèrie. Però per això, ja ho sentim, no hi ha diners.
No deixa de ser curiós que, a pesar de patir els efectes d'una dura crisi, encara es mantengui l'aplaudiment oficial (i sovint mediàtic) de les grans obres d'utilitat francament discutible, mentre que qualsevol intent de racionalitzar l'ús dels recursos públics sigui catalogat de fre a l'economia. Per sort, els ciutadans tenen cada vegada més eines per obrir els ulls.
