Blanca Mendiguren07/04/14 0:00
TW

Quan algú que estimes se'n va per sempre, fa mal el cor. És com si aquest també perdés, per uns moments, el foc de viure. Com si es glacés i es trenqués en espigues de gel per després desfer-se en llàgrimes, en rodolar galtes avall. Ens sap greu per aquella persona, que ja no podrà gaudir més de la vida; però també per nosaltres, perquè no tornarem a veure-la mai més, ni a ser feliços amb ella. Recordem l'últim dia que la vam veure, quan ni tan sols sabíem que seria l'últim. Fem esforços per recrear la conversa, els gestos, les darreres paraules, el darrer petó. El darrer t'estimo. Restem inquiets, si no va ser el comiat que ens hagués agradat; tranquils, si vam mostrar tot el nostre afecte, abans de dir adéu i mirar-la als ulls per última vegada.

Noticias relacionadas
Blanca Mendiguren

El vent, la pluja i la nostàlgia

Más noticias relacionadas

El temps no perdona. Arribar a la vellesa és un regal, i no es pot fer més que agrair el fet de rebre'l. És llei de vida abandonar-la en assolir certa edat. Però, tot i així, mai s'està preparat per haver d'acomiadar a qui s'estima. Costa assimilar la idea que ja no tornarà. Mai més és molt de temps. L'únic consol que ens queda, recordar. Diuen que un no mor fins que cau en l'oblit, i hi ha persones que és impossible oblidar. Per la seva alegria, pel seu sentit de l'humor, per la seva generositat, pel seu amor, per les seves particularitats. Per la seva il·lusió de viure. Potser ja han marxat, però no ho han fet del tot. Sempre quedarà gravat un trosset de la seva essència al nostre cor, i cada un dels moments viscuts, a la pell del record.

Ara només ens queda pensar-te i quedar-nos amb les bones vivències. Posar la vista enrere i reviure tardes senceres. I parlar-te, per si, siguis on siguis, t'arriben les nostres paraules. I dir-te que al cel hi ha un estel més lluminós que els altres. Que sàpigues que és el teu. I que brilla més que la resta perquè està fet de llàgrimes. Totes aquelles que han caigut, fetes d'espigues de gel, de cors glaçats, arrel de la teva partida. Per la tristor d'haver-te hagut de dir adéu, però també per l'emoció d'haver-te tingut amb nosaltres tant de temps. Perquè com tu, no n'hi havia una altra. Perquè sempre et recordarem. Ara i sempre, t'estimem.