Com passa en els escacs, sovint en l'exercici de la política es mouen algunes peces per cridar l'atenció, mentre les estratègies importants es dirigeixen cap altres objectius que, d'aquesta manera, passen desapercebuts.
De vegades la cosa és molt descarnada, com l'anomenada Llei d'acompanyament de pressupostos que es publica cada any el dia 31 de desembre. Una data lògicament molt poc propensa a l'atenció social cap a les novetats legislatives i que s'aprofita per canviar coses substancials que, en un altre moment, probablement provocarien incòmodes debats socials.
En altres ocasions s'utilitzen focs d'artifici diguem-ne més casolans, per intentar que els parroquians mirin cap al cel mentre les coses canvien a la terra. És a dir, mentre la terra, els terrenys (el sòl, en termes més tècnics) canvia de classificació. Abans era rústic i ara és urbanitzable. O canvia de categoria. Abans estava protegit i ara és sòl rústic comú.
Això és més o manco el què es pensa fer ara amb la cartografia del Pla Territorial Insular. Aquest instrument d'ordenació territorial va crear en 2003 una figura nova, les Àrees Naturals d'Interès Territorial, amb tres objectius bàsics. Per una banda, omplir els inexplicables buits que havia deixat la Llei d'Espais Naturals de 1991 (que va crear els ANEIs). Així, en casos de zones d'alt valor natural, com ara Macarella o la vorera oest del barranc d'Algendar, que havien quedat sense protegir perquè hi havia voluntat de transforma-los urbanísticament, el PTI els va declarar ANIT i els va protegir de la urbanització.
En segon lloc, les ANIT van servir també per cobrir la necessitat, demanada per l'estament científic, d'establir connectors ecològics entre les diferents ANEIs, especialment en el sentit nord-sud. I finalment, per preservar algunes indrets testimonials al voltant de grans zones urbanitzades a fi d'assegurar un mínim espaiament.
Les ANIT van ser discutides als tribunals per diversos promotors però totes les sentències han estat favorables a aquesta figura, que la justícia ha considerat suficientment justificada.
Com és de suposar, alguns promotors han seguit movent els fils per la via política, per intentar recuperar expectatives de reclassificació quan la conjuntura fos favorable. D'aquesta manera, en el 2011 vam poder sentir un argumentari institucional segons el qual generava «inseguretat jurídica» el fet de tenir figures amb tants de noms diferents. Per això, es va dir que era urgent deixar només les figures pre-existents al PTI. O sigui que les ANIT havien de desaparèixer. Però en fer-se públic que això significava desprotegir zones tan emblemàtiques com les esmentades de Macarella o Algendar, es va haver de canviar de tàctica. I aquí és on apareixen els focs d'artifici.
En tost de senyalar clarament les zones que es volien desprotegir (deu quedar lleig fer això en públic) s'ha muntat un seguit de processos que finalment acaben de la següent manera: una part de les actuals ANIT passaran a dir-se ANEI 2. Una altra part es diran ARIP 2. I finalment, una tercera part (oh, miracle) no es diran res, perquè perdran la qualificació de sòl protegit. Aquestes darreres eren l'objectiu, però ara han quedat dissimulades.
La finalitat teòrica expressada era fer més senzilla la interpretació jurídica a partir d'eliminar la nova figura creada pel PTI. Però el sòl que estava regit per aquella figura ara podrà tenir tres règims diferents. Serà més senzill? No, serà més complex. Per això parlam de focs d'artifici. Diu el diccionari que un artifici és una habilitat o un truc que s'empra per dissimular la veritat o les imperfeccions d'una cosa.
O potser, seguint l'estela d'un gran dibuixant menorquí, també es podria parlar d'il·lusionisme. En una de les cèlebres vinyetes de Zaca, el president del Consell fa màgia i treu de la xistera la solució econòmica del futur: un totxo.
És el mateix il·lusionisme que s'aplica quan es critica que el Pla Territorial no va tenir prou consens i la solució que s'agafa és fer una Norma Transitòria que evita tot el procés de participació ciutadana que les lleis preveuen per aquesta casta d'instruments tan transcendents per als territoris. La manca de consens s'aborda idò, amb un sistema que impossibilita, no ja el consens, sinó fins i tot el debat.
Diuen que l'il·lusionisme és l'art de produir fenòmens que aparentment contradiuen les lleis naturals. En el debat dels pròxims mesos sobre la Norma Territorial Transitòria veurem certament sorpreses males de lligar. Pregonant la sostenibilitat, s'obren les portes a l'especulació urbanística més poc innovadora. Dient que construïm el futur, ens estan fent tornar a un passat que semblava superat.
