Segur que ens semblaria estrany entrar a una escola i trobar els alumnes fent les seves feines en silenci i bona lletra mentre els mestres es tiren bolles de paper al cap. Igualment trobariem estrany guaitar a una casa al migdia i que els fillets mengessin la verdura en animada conversa al mateix temps que pare i mare es neguen a provar el que hi ha al plat, s'aixequen de la taula i diuen allò tan clàssic a l'hora de dinar: «No en vull més».
Doncs això que no passa entre fillets i adults, sí que es produeix entre adults i adults. Com fan els fillets per qüestió d'edat i evolució antropològica, els adults cedim per convenció social en altres adults la responsabilitat de gestionar qüestions que escapen de les possibilitats de l'individu. M'explico. Jo i dos veïns més no poden decidir com organitzar la sanitat pública, o si hem de fer una altra rotonda. Com un fillet no pot decidir amb quina companyia contractar el dolorós subministrament elèctric.
Gestionar assumptes superiors implica, però, tenir la condició de referents. Pares i mestres, per exemple, hem de ser referents per als nostres fills. I qui gestiona la sanitat i les rotondes ha de ser un referent per a la resta d'adults. Però aquí el món s'ha girat, i mentre la ciutadania manté un nivell de convivència i sana discrepància exemplar, malgrat les dificultats, els gestors electes perden el temps en picabaralles vergonyoses, insults, sessions parlamentèries infantils (¿declarar persones non grates? ¿això és seriós?) i pesats debats sobre lleis intranscendents (¿símbols?) que s'estiren artificialment per pur interés estratègic i polític.
Les xarxes socials molt han ajudat a crear aquesta trifulca constant i crispada sense profit, educació ni una mínima qualitat argumentativa. És el que té internet, que tot allà és intrascendent i visceral, més propi de debats polítics lamentables que de la madura serenitat pràctica que mostra la major part dels pares que mengen verdura davant els seus fills, encara que no els acabi d'agradar.
