No sé de cap guerra que hagi estat exemplar. Ni de cap exèrcit que no hagi comès excessos. Ni de cap revolta que no hagi practicat una crueltat gratuïta. Quan es desferma la violència apareix la part pitjor dels humans i la brutalitat campa sense aturador. Ho hem vist per la tele en totes les guerres d'aquests darrers anys. Al Vietnam, a l'Àfrica, a Iugoslàvia, a l'Afganistan...
Ja us podeu imaginar que les de més enrere, de quan encara no hi havia televisió, no van ser més pacífiques ni més humanitàries. Al contrari, quan la informació no estava tan escampada com ara, la crueltat era encara més grossa. I la guerra civil espanyola no va ser cap excepció. Els actes brutals que encara avui esteim descobrint demostren que també aquí la civilització és una capa molt fina i fàcil de traspassar.
Però la cosa més terrible de la guerra civil espanyola no és la brutalitat que es va practicar a cada bàndol, al front i a la reraguarda. La cosa pitjor de totes és que el nou règim va continuar practicant la violència quan ja no hi havia guerra i que no es va aturar de fer-ho en els quaranta anys que va durar. I durant tot aquell temps només van merèixer monuments i flors i discursos els morts dels guanyadors, d'aquells que tenien el mèrit d'haver derrotat un govern legítim. Als altres, als morts dels perdedors, se'ls havia d'oblidar o de plorar d'amagat.
I encara és més alarmant que trenta anys de democràcia sembla que no han estat temps suficient per restituir la igualtat de totes els morts. Mentre el Valle de los Caídos és encara el símbol de la discriminació de les víctimes, milers de cadàvers continuen escampats per les voreres dels camins sense que cap govern hagi tingut la voluntat de donar-los la pau.
Fa pocs dies va visitar Espanya Pablo Greiff, relator especial de les Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. Vaig tenir l'honor de conversar amb ell i he de dir que l'homo estava escandalitzat de tot allò que havia vist. Perquè en aquesta Espanya democràtica continuen sense revisar milers i milers de judicis fraudulents i encara campen pel carrer torturadors reconeguts, i es mantenen en secret oficial molts expedients militars de l'època franquista.
I parlar de tot açò no és remenar el passat sinó tot al contrari, és voler fer net d'una vegada i restituir la dignitat de tots els morts sense excepcions. Guanyar la convivència que se suposa que volem per al futur. I que és difícil que s'aconseguesqui mentre continuïn vius els fantasmes del passat.
Per desgràcia, açò que dic s'ha demostrat una vegada més veient la controvèrsia que ha arribat a provocar el monument que l'Ajuntament de Maó vol instal·lar a cala Figuera en record de les víctimes provocades pels primers revoltats contra l'aixecament militar. És a les autoritats a qui primer s'ha d'exigir que treballin per la pau i la convivència ciutadanes. És a elles a qui primer s'ha d'exigir que no aprofitin els sentiments de les persones per fer política partidista. És a elles a qui primer s'ha d'exigir que no confonguin a la població amb accions fora de temps i de context, per respectables que siguin.
Els centenars i centenars de menorquins que van morir de la manera més lamentable, durant la guerra i després de la guerra, a l'illa i fora de l'illa, es mereixen continuar descansant en pau. I si l'alcaldessa d'aquest Maó-Mahón ha decidit que els vol despertar, al manco ho hauria d'haver fet amb generositat.
