Tinta de calamar

O li podríem parlar d'un descobriment que podria provocar alarma social: la feina que fa ara l'assassí convicte d'una al·lota que van matar perquè es pensaven que era d'ETA, però que no ho era... I és que l'home,després de complir 14 anys de presó dels 43 a què va ser condemnat, ara treballa com a col·laborador de la guàrdia civil. És necessari afegir que l'encàrrec de l'assassinat ja li va fer precisament un guàrdia civil en excedència, segons la informació oficial del judici? Per què no en ralla el senyor ministre d'interior, d'aquest tema? O és que el troba avorrit, perquè correspon al seu ministeri?

Però el senyor Jorge –abans Jordi– Fernández Diaz, no és l'únic membre del govern que practica la tècnica del calamar. El d'Afers Exteriors, que en època de crisi sembla que s'hauria de dedicar a revisar els comptes de les ambaixades espanyoles, perd el temps renyant les delegacions comercials de les autonomies a l'estranger. Per què no se'n parla d'aquest tema? Amb la incorporació a la Unió Europea, la majoria d'ambaixades han deixat de tenir sentit. Són una despesa sumptuària i res més... i que representa milions d'euros públics tirats!

En canvi, les delegacions de les autonomies a l'exterior -–només es parla de les catalanes, però bonibé totes les autonomies en tenen– sembla que compleixen una funció comercial d'ajuda a l'exportació i que els industrials reclamen que continuïn existint. Però el ministre ha de menester amollar tinta, i per tapar la fortuna que gasten les ambaixades, ha d'empastifar aquestes humils delegacions comercials...

Coses semblants es podrien dir dels ministres de Sanitat i de Cultura, decidits a defensar les seves obsoletes organitzacions administratives, que costen als ciutadans un ull de la cara, mentre ja fa anys que van deixar de tenir competències: van ser traspassades a les comunitats autònomes. O és que encara no se n'han entemut? Quin millor servei a la nación nación no podrien fer aquests ministres que reclamar la necessitat urgent de fer desaparèixer el seus ministeris inútils?

I si ells no hi pensen, o els fa cosesta, bé podria prendre la iniciativa el més valorat i estimat del ministres, el que en sap més que ningú i més que les persones: el senyor Montoro. Perquè precisament ell que va donant lliçons als ajuntaments i a les autonomies –pura tinta de calamar–, aprendria així a estalviar pel seu compte. O és que hem recordar que el primer que no ha complert les previsions de reducció de dèficit imposades per ell, ha estat el govern espanyol?

El senyor Montoro vol fer estalviar les comunitats autònomes en educació i sanitat i serveis socials, i ell en canvi, sense gestionar cap d'aquestes qüestions delicades, és incapaç de complir les seves pròpies previsions d'estalvi. Tot i fer trampa, perquè exigeix una reducció del dèficit més gran a les autonomies que al propi govern. Però el ridícul més gros el fa amb la comptabilitat: per més tinta que amolli, no hi ha manera de dissimular que els nombres no li quadren amb els que fa la Unió Europea...

Ara bé, el gran premi de la tinta de calamar se l'enduu, no hi ha cap dubte, el propi president, amb la seva obstinada ceguesa davant el cas Bárcenas. I no és que el senyor Rajoy amolli tinta directament, perquè en realitat ell no amolla res. Ell té la boca tancada i solament l'obra periòdicament per dir que va pel bon camí. Però està envoltat d'autèntics fabricants i fabricantes de tinta! Alguns de difícil interpretació, com la senyora Cospedal quan ha de dir i no sap què ha de dir...

Cap col·laborador del govern sembla que no se'n pot escapar, d'escampar tinta. Fins i tot alguns tan humils com el govern de l'Illa de les Vaques, que es diria que només existeix de nom, adduït com a estat pels seus superiors de l'Illa Grossa. Però tenien quatre estalvis, pobre gent, i per dissimular que han desaparegut ara se'ls gastaran en fer rotondes de cine dels anys seixanta. Deu ser el problema dels pobres, que quan tenen quatre peces, se les gasten en ostentació de nou ric. Quina pena!