Quan despertin del somni

Tots els informes secrets que es descobreixen duen la seva signatura I la policia sembla que només va darrere ells. De tal manera que mentre aquest tema omple pàgines i distreu la població, uns altres temes que potser no són més lamentables, però que tenen moltes més conseqüències, circulen a mig gas de popularitat, sense arribar a sublevar la població com tocaria, ja sigui el cas Bankia, el cas Bárcenas, o el cas Gürtel i la Casa Reial.

Qualcú se'n deu beneficiar d'aquest emmascarament, i no és necessari contractar cap agència d'espionatge per saber qui és aquest.

Ja ho veuen. Les caixes d'estalvis a la picota i tot el sistema financer desballestat per la mala gestió dels banquers. L'expresident i el vicepresident de la gran patronal espanyola (CEOE) davant la justícia per les seves males pràctiques empresarials. Cinc o sis milions d'aturats segons la manera de contar-los. I des d'ara, separats pel president Rajoy en dues files, segons siguin autòctons o d'origen estranger... Ja no se'n deu recordar, el senyor president, de quan els seus donaven totes les facilitats als estrangers perquè fossin la mà d'obra barata del país.

Milers d'empreses petites i grosses amb possibilitats de superar la crisi i de créixer i donar feina, privades del crèdit bancari i condemnades així a mort pels mateixos que s'omplen la boca dient que estan salvant el país i que fan lleis per perdonar els antics defraudadors.

I una política fiscal que amaga en realitat una devaluació en tota regla però que no sembla suficient per activar l'economia. A la vegada que els moviments populars ja desborden la política i van incrementant la seva incidència. L'acceptació a debat d'una llei de desnonaments impulsada pel carrer, és una victòria evident. Ni la majoria absoluta del partit que governa ho ha pogut impedir!

Però el gran perill és la demagògia a què mos du l'actual situació: els polítics són tots uns lladres; els partits són caus de corrupció; etc. Com si l'antipolítica no fos, des de sempre, molt més corrupta i perillosa per al poble. Tots els dictadors solen començar els seus discursos dient que ells no fan política... Que no ho sabem que va així?

Espanta veure tanta gent que es creu que és el sou dels polítics allò que mos ha arruïnat. Que es creu que funcionari és sinònim de gandul i privilegiat. Que es pensa que el discurs antipolític és el més innocent i honrat.

Però encara espanten més algunes decisions d'aquests que mos governen ara, votats per majoria absoluta, que alimenten el populisme amb solucions que no fan més que allunyar Espanya d'una democràcia real i d'anar en contra de l'educació democràtica dels ciutadans.

La senyora Cospedal, per exemple, que ha suprimit el sou dels diputats de la seva comunitat autònoma. Els diputats, així idò, no cal que cobrin per la seva feina pública. I les conclusions d'una mesura com aquesta són, o que per la feina que fan no cal que cobrin, o que s'ha de ser ric per arribar a diputat o que s'ha de fer d'home de palla de qualcú que et paga d'amagat...

En la mateixa línia, el senyor Montoro sembla entusiasmat explicant quants de regidors de pobles i ciutats, amb la nova llei, deixaran de cobrar per la seva feina pública... Com si no sabés tothom que vulgui ser objectiu que, la majoria de regidors i càrrecs públics, donen molt més que no reben als seu conciutadans! Tant si ho acaben fent bé com malament.

A Itàlia acabam de viure un bon exemple de per on es pot encaminar el populisme espanyol. Allà el candidat més votat ha estat el de l'antipolítica, el que ho qüestionava i s'oposava a tot. Més de vuit milions d'italians s'han acabat creient que es podia viure al marge de la política i han votat un tal Beppe Grillo. Segurament, quan despertin del somni, descobriran que el sen malson comença precisament ara.