Allò que deixarem

Diumenge passat, dinant amb el capellà i periodista Francesc Romeu, parlàvem de la magnífica descripció que fa vostè, al llibre 'Les illes', de l'arribada en vaixell al port de Maó i la pujada a la ciutat, escrita a partir dels records del seu primer viatge a Menorca, els anys vint del segle passat. El senyor Romeu ens deia que fa llegir aquest text als seus alumnes de periodisme com un exemple antològic de descripció precisa, acurada, perfecta. Tornat a ca nostra, no em vaig poder estar d'agafar el volum quinzè de la seva obra completa i rellegir, per enèsima vegada, aquest escrit. Realment és una obra mestra. En comparació amb la prosa poètica, densa i preciosista, de la seva descripció de Cadaqués i el seu entorn, la descripció de Maó resulta excepcional per la seva (aparent) senzillesa, té un sabor i un aire que podem qualificar amb les mateixes paraules que vostè aplica a la imatge de Maó vista des del port: "semblava una estampa feta a la punta seca, d'una perfecció, d'un pes i d'una gravetat estrictes."

Però aquesta vegada la lectura del seu text no em va causar només l'habitual delit estètic, sinó que em va fer recordar les paraules del senyor Daviu sobre Mallorca i l'Arxiduc. També em va venir al cap l'opinió d'una intel·lectual menorquina sobre l'urbanisme modern a Maó: cada generació s'ha dedicat a esborrar les petjades de l'anterior; Maó és una ciutat que ha anat demolint el seu patrimoni, i sense patrimoni s'esvaeix la memòria. És una sentència dura, però crec que molt ajustada a la realitat.

Deu ser que aquests dies estic molt sensible per les notícies que anuncien una revifada de l'urbanisme expansionista, del desenvolupisme destructor, el retorn a un model territorial agressiu i violent amb el paisatge, amb el patrimoni històric, amb la natura i amb les persones. El Govern de les Illes Balears ha aprovat un decret que ha anomenat, hipòcritament, de mesures urgents per a l'ordenació urbanística sostenible; en realitat representa tot el contrari, la liquidació dels mecanismes de control i protecció del territori. És, idò, un oxímoron, com parlar de violència pacífica, d'una llum que fa fosca, o, com diria Climent Picornell, d'un ordinador que funciona amb windows.

Al seu torn, el Consell Insular de Menorca ha decidit tirar pel dret i carregar-se, d'un sol cop, l'esforç col·lectiu de dècades per crear un model menorquí de creixement, i que va donar el seu fruit màxim amb el Pla Territorial Insular. No es tracta de ser immobilista, és clar que s'ha de revisar, actualitzar, millorar i canviar allò que convengui. Però entre la reforma i la liquidació sense tenir una alternativa, que és el que fan aquests governants, hi ha un abisme. Però cada dia està més clar que d'aquesta gent no podem esperar gaire cosa més que açò, que ens condueixin a l'abisme.

Vostè, amic Pla, va rebutjar l'etiqueta de nostàlgic que li penjaven alguns comentaristes a la seva obra. El que vostè lamenta és la demolició de la memòria, física i espiritual, per posar-hi en el seu lloc la darrera novetat, efímera, vulgar, banal, sense el més mínim sentit històric. En el debat que ara tenim a Menorca, molts també critiquen la defensa del territori i el patrimoni com una actitud nostàlgica i contrària a la reactivació econòmica. S'equivoquen. Del que parlam no és del passat, sinó de l'avenir. L'important no és el que ja hem perdut, sinó allò que deixarem. Perquè si no deixam res, o si allò que deixam és una empastifada, llavors sí que la nostàlgia, òrfena de futur, serà l'últim refugi dels perdedors, que serem tots.