Per què odien tant el nostro idioma?

Però el conseller i la seva assessora, na Socorro de sa Pobla, s'ho ben creien. Per açò, mentre de tanta alegria ballaven sevillanes, van telefonar als seus coreligionaris de l'illa aquella per felicitar-los. Mesquinets, es pensaven que era la prova de la seva capacitat d'atreure capitals!

Mentrestant el nostro espia continuava allà, més pendent de les remenades de na Nataixa que de les paraules dels polítics. L'homo, disfressat d'observador de l'empresa Camps Defenestrats S.A., era tan ben acceptat pel personal de la conselleria, que ja semblava de la casa.

Tota manera en la història d'avui l'espia s'apunta a la nova moda, així que ha actualitzat la seva disfressa per convertir-se en observador de Camps Dues Butxaques S.A., més d'acord amb els dos nous càrrecs de l'expresident de referència.

– Nataixa! –va cridar el conseller des del seu despatx–. Ves al bar d'aquí baix i duim un bon plat de frit amb molt de fetge, que l'hauré de menester.

– Idò ja que hi has d'anar –es va apuntar na Socorro de sa Pobla–, a jo me podries dur un iogurt de fonoll marí ben trempat, que ara faig règim.

– I el senyor observador valencià no voldrà res? –va afegir maliciosa na Nataixa, mentre li feia amb els ulls el ball del llombrígol.

L'homo no va poder respondre de tanta salivera i es va posar vermell com un perdigot.

– Mem! –va exclamar el conseller, que anava a la seva–. És que no ser com l'he d'escriure aquest decret...

– Vam, mostra-me'l a jo –li va dir la de sa Pobla, mentre pensava que era a ella que haurien d'haver fet consellera i que quan anàs a Madrit a saludar el kefe kefe li recordaria.

– M'han comandat que faci un decret que sembli que és per crear feina –es va lamentar el conseller– però que en realitat servesqui perquè els funcionaris ja no hagin de saber l'idioma d'aquestes illes. I a la vegada volen que sembli legal, encara que ja sabem que és totalment contrari a als articles 4.3 i 14.3 del nostro Estatut.

– Conseller –va respondre na Socorro evidentment indignada–, com pot ser que et costi escriure una cosa que mos és tan familiar com aquesta? Què no et van avisar que combregar amb rodes de molí va amb el càrrec?

– Sí –es va defensar el conseller, incòmode davant la mirada de l'assessora–, però jo em pensava que allò era comèdia, just per guanyar el vot dels que s'han instal·lat en aquestes illes com si fossin "los conquistadores" i els fa nosa tot allò que som.

– Ui, que duraràs poc, tu –va respondre na Socorro de sa Pobla mentre feia anar la mà estesa de banda a banda de coll com indicant que li podien tallar–. Què poc coneixes el bestiar que tenim dins el partit. Has de saber que n'hi ha uns quants, amb molta influència ara, tenen urticària només de sentir que el nostro idioma és tan oficial com l'altre.

– Però és que va en contra de les lleis que noltros mateixos hem fet fins ara... –es va lamentar el conseller mentre na Nataixa, que ja havia tornat, li oferia un plat de frit amb més fetge que pebrot.

– Ah, ja sé de què rallen! –va exclamar la russa mentre es ben enravenava i creuava els braços per damunt la pitrera–. Però com pot ser que odiïn tant el nostro idioma, que gràcies a ell jo ja me sent d'aquí. Com pot ser que estiguin disposats a deixar morir de mica en mica, per falta d'amor i de ganes, el patrimoni més important que tenen?