Dies de calma

Són els misteris de les crisis de l'economia moderna i la dificultat d'establir la línia on comença la pobresa a la nostra societat. Però avui volia rallar d'una altra cosa. I és que un dirigent socialista, en Marcelino Iglesias, va ser a l'illa amb motiu d'un acte del seu partit.

I a la notícia que es va publicar al Diari es comentava que l'homo va fer la meitat del discurs "en un català molt acceptable". Hem de suposar que l'altra meitat la devia fer en un castellà també molt acceptable, si és que no va emprar un altre idioma...

Amb aquesta observació, el periodista mos volia fer entendre que el senyor Iglesias havia fet un esforç per rallar en català, tot i que no el dominava, i que se n'havia sortit prou bé. Un esforç que hauríem considerat absolutament respectable. Però no és el cas.

El senyor Iglesias és aragonès i precisament d'una àrea d'aquella regió, anomenada per alguns la Franja, que té com a llengua pròpia el català des dels temps de la conquesta als àrabs. Igual que Menorca, podríem dir. Tan igual que, com Menorca, l'ha continuat rallant a pesar de les pressions històriques i modernes.

Tan igual també, que allà com aquí, la caverna acultural jura i perjura que rallen un idioma propi que mai del món s'ha de confondre amb el català. I encara més, no accepten que hi hagi unes normes unitàries d'aplicació a l'escola, com es fa amb tots els idiomes cultes del món.

Ja pot veure el lector que tot està inventat, en aquest món, i com bé es diu, de Joans i d'ases n'hi ha a totes les cases... El pobre periodista del Diari que va escriure la crònica, sense voler, va posar el dit a l'ull dels ases de l'Aragó d'expressió catalana. I ho va fer amb tota la innocència del món. "Ralla un català –deia– prou acceptable". El periodista va sentir rallar en Marcelino Iglesias i no va tenir cap dubte que allò era català, encara que li sonàs una mica diferent, com correspon a un dialecte.

Però imaginau per un moment que en comptes del tal Marcelino, hagués assistit a l'acte la ministra Trinidad Jiménez, que també és socialista però de Màlaga, on es parla un subdialecte molt interessant dels dialectes andalusos del castellà.

Me costa de creure que el periodista, en aquest cas, hagués escrit que la senyora Trinidad Jiménez va fer el seu discurs "en un castellà molt acceptable". Segurament no n'hauria fet cap menció, tot i que les diferències dialectals són en aquest cas molt més profundes i evidents.

El problema és que mos han inculcat una història que moltes vegades és interessada i que no té res a veure amb la realitat. I quan s'estravé que topam amb ella, amb la realitat, la sorpresa és inevitable.

Bona Pasqua