Un berenar especial

Un matí em va tocar anar al    Mateu Orfila a acompanyar els avis per    fer proves i altres gestions. En una situació com aquesta tot és difícil, des de trobar aparcament, fins donar amb la maquineta dels nombres i que tot surti bé. Quan vam aconseguir el nombre, ens vam relaxar i vam esperar tranquil·lament. En aquesta tranquil·litat, allà enfora, vaig veure un pare anant de la mà amb el seu fill. Un fill que anava vestit amb un pijama blau molt elegant, anaven cap al bar. Un moment donat el fill li va demanar cosa al pare, i ell es va acotar fins tenir la seva cara a la seva altura, li va respondre, i seguidament van entrar al bar, es van seure a una taula on hi havia la seva família. I van compartir un berenar especial, un berenar d’impotència, d’amor i    d’ infinitat de sentiments. D’un pare desmuntat però sencer que li volia donar al seu fill un sentiment de normalitat a la seva malaltia. Una malaltia injusta per anar a parar a un fillet, un fillet com qualsevol altre, innocent, amb tones de fantasia, i una il·lusió infinita per la vida, amb muntanyes    d’optimisme per menjar-se el món.