Lina Pons Massanet. Ciutadella14/08/15 0:00
TW

El dia havia estat deliciós, l'havia acabat amb un bany a una petita platja del seu poble i amb els seus amics corals. S'hi havien passat tot el capvespre, parlant de les seves il·lusions, del nou curs a punt de començar, de les decisions importants que haurien de prendre respecte dels seus estudis, i de la propera marxa cap a ciutats llunyanes per dur-los a llum. Es van acomiadar a la cantonada d'un carrer just a la vora d'una cèntrica plaça del poble, la que més diria jo. La claror del sol encara escalfava l'asfalt, i ella va emprendre el camí en solitari. Li va sonar el mòbil, era l'àvia. Volia contar-li algunes coses. Ella anava escoltant-la, el temps que recordava la quantitat de cops que, de menuda, havia transitat per aquell carrer tot esperant de veure la mare fent feina a unes oficines d'una fàbrica de calçat, ara ja desapareguda. Uns metres per davant d'ella, i a l'altre costat del carrer, va observar-hi dues dones. Una, d'una quarantena d'anys en estat etílic, va creure ella, i l'altra més jove, subjectant-la. No els va prestar més atenció i va continuar escoltant l'àvia, alhora que jugava amb els seus records. De sobte, però, aquella dona que semblava que no es podia aguantar dempeus va saltar sobre ella i es va sentir empiconada per una força brutal que, arrossegant-la pels cabells, la va tirar a terra. Atordida, veia com aquella desconeguda, li estampava el puny tancat contra la cara una i altra vegada. Ella es defensava, i pensava molt ràpid: no puc fer altra cosa que tapar-me la cara, si no ho faig em romprà el nas o les dents! Cridava i demanava auxili. Va sentir com un líquid calent i espès començava a brollar del seu nas. I continuava pensant: crida fort, no defalleixis, l'any que ve ja no seràs aquí i no la tornaràs a veure! La sang li regalimava pels costats.

Tot li semblava en silenci, aquella dona cridava com embogida, paraules que ella no sentia, perquè tenia tots els sentits concentrats per a subsistir davall aquell ogre que li havia caigut al damunt. Per sort seva, van aparèixer dues heroïnes anònimes (sempre ho són, però des d'aquell dia tenen el seu nom escrit en llums de neó dins el meu cor), que amb força titànica van aconseguir desenganxar-li aquell brau malalt d'ira i brutalitat amb baf d'alcohol. Tenia por, molta por, i el cos li tremolava tot, per molt que ho intentava no el podia controlar. Les paraules semblaven estar enganxades al fons de la gola i havia de fer esforços per treure alguna cosa que no fos un so gutural. Les llàgrimes s'esllavissaven galtes avall i es mesclaven amb el vermell tebi i espès. Volia anar-se'n, volia córrer, però les forces no l'acompanyaven. No s'ho podia creure. Què havia passat pel cap d'aquella dona desconeguda? Què és el que havia vist en ella que li havia provocat aquesta reacció? Se li acumulaven les preguntes dins el cap adolorit, malmès pels cops a terra, i no en trobava les respostes. Es va trobar immersa dins una realitat estranya, aquelles dones van desaparèixer amb la mateixa rapidesa que havien irromput en la seva existència.

El seu pare va arribar i s'hi va llençar pel coll cercant l'aixopluc d'aquells braços que tantes vegades l'havien aixecada enlà fins a arribar a les estrelles. Quan va arribar la mare va córrer entre sanglots dins la seva abraçada, per sentir-se agombolada, per tornar a ser una criatura petita, menuda, arraulida de tots els mals dins la tendresa materna, les llàgrimes d'ambdues eren un cant a la impotència, a una pena molt gran. La mare va desitjar en aquells moments que aquella vida, que havia germinat en el seu ventre, i que ara caminava cap a la maduresa, tornàs a ser dins seu, per protegir-la, per evitar que ningú mai més pugui acarnissar-se a cops contra ella.

Aquest ben bé podria ser el començament d'una relat inventat, però malauradament, és un fet succeït en el nostre poble a finals de la setmana passada i del que encara ens estem recuperant. Les ferides físiques minvaren i, fins i tot, no deixaran rastre, però dins la memòria perduren les imatges, i es repeteixen constantment com el repicar del martell.

Algú ens ha dit, tranquils, no tornarà a passar, era en el lloc equivocat, en el moment equivocat. És així? O la que anava errada de camí, de lloc i d'hora era aquesta dona capaç de projectar la seva ràbia damunt una persona innocent?