La vida d'una obra d'art

S'han demanat alguna vegada què passaria si els museus del món deixessin de restaurar les obres d'art? Restaurar una obra d'art implica eliminar-hi el pas del temps i tornar a veure l'obra com la veieren l'artista i els seus coetanis. Però ara imaginin que l'artista passava un mal moment econòmic i emprà materials flacs que amb els anys han produït un craquejat, fet que ens aporta informació valuosa. Ara imaginin que es troben davant un dibuix de Poussin, un gravat de Goya o una aquarel·la de Turner afectada per fongs i microorganismes i amb ombres i taques. Cal aturar el procés o intervenir per deixar-la com quan es va crear? El rastre del temps i de la història tenen també el seu significat.

El debat sobre la conveniència o no de restaurar les obres d'art és encara més viu quan parlam d'art contemporani, perquè si bé l'oli, l'aquarel·la o el grafit són força estables i resistents al pas del temps, molts artistes contemporanis empren materials efímers o fràgils (plomes d'ocell, xocolata, animals dissecats, excrements, llavors, closques d'ou, palla...); alguns, fins i tot, treballen amb materials orgànics perquè els interessa el seu procés de degradació. Així, per exemple, el tauró suspès en un tanc de formaldehid de Damien Hirst (La impossibilitat de la mort en la ment d'algú viu) ben aviat va començar a descompondre's i a fer una olor insuportable. Al MACBA de Barcelona es van trobar amb una obra de Dieter Roth feta amb xocolata (Mar de xocolata) que havia arribat amb un insecte. Dieter, però, considerava que les obres havien de canviar, envellir i morir com els homes. Què cal fer llavors? Conservar, que és la missió del museu? Deixar que el temps faci el seu camí? Com afectaria això el valor econòmic de les obres?

Els responsables de conservació i restauració dels museus també es troben amb una altra disjuntiva quan es tracta d'obres que empren objectes fungibles que ja no es fabriquen. És el cas per exemple dels llums de neó de Dan Flavin, de les pel·lícules en súper-8 de Joseph Beuys i tants d'altres.

No tots els artistes, però, pensen com Dieter Roth i accepten el caràcter efímer de les seves obres. Sovint el seu desig és que perdurin en el temps i per això és molt important que ho explicitin per evitar després maldecaps als museus o als hereus, tot assumint alhora la degradació inevitable dels materials emprats.

Achille Bonito Oliva, un dels historiadors i crítics d'art més prestigiosos del nostre temps, ja digué els anys noranta que obligar una obra a perdurar més enllà del seu temps tancant-la en un museu era com atribuir-li un anhel d'eterna joventut i que era millor respectar-ne la impermanència "i el seu desig d'un final digne". Així podem pensar que una obra que ha estat capaç de commoure i/o de transformar un grup de persones, o potser tan sols una sola persona, ha complert la seva missió.