Carles Jiménez18/12/22 6:56
TW
0

L'any 2019 el Museu del Prado dugué a terme una interessant campanya en col·laboració amb WWF Espanya per conscienciar sobre la crisi climàtica que patim i les seves conseqüències. Els quadres El quitasol, de Goya; Felip IV a caballo, de Velázquez, o Pas de la llacuna Estígia, de Platinir, van ser intervinguts digitalment per alertar de la pujada del nivell de la mar, dels mil milions de refugiats climàtics que es preveuen i de la desertització del planeta, si la temperatura puja 1,5 graus tal com es preveu. A molts museus del món ja s'apliquen polítiques de sostenibilitat en relació amb el transport d'obres, muntatges expositius, etc. El reciclatge està a l'ordre del dia i les relectures de la història de l'art evidencien una major conscienciació cap a col·lectius abans ignorats. Com bé digué David Buckland, director de Cape Farewell, a les II Jornades d'Art i Contemporaneïtat a Menorca, organitzades per l'IME, el clima també és cultura. En els projectes de l'organització que ell dirigeix científics, artistes i ecologistes treballen plegats en projectes mediambientals arreu del món.

Com és possible doncs que visquem, des de fa mesos, una onada d'accions de protesta per part d'ecoactivistes que posen en perill el patrimoni cultural? No estan errant l'objectiu?

El cas més recent el trobam al Museu del Prado el 7 de novembre passat, quan dos joves de Futuro Vegetal s'encolaren als marcs de La maja desnuda i La maja vestida, de Francisco de Goya, després de pintar a la paret +1,5 amb pintura negra. El mes d'octubre dos «ecologistes» llançaren suc de tomàtic a una de les cinc versions d'Els gira-sols de Van Gogh exposada a la National Gallery de Londres i a Florència membres d'una organització d'activisme climàtic s'encolaren al marc de La primavera de Botticelli. Al juliol membres de Just Stop Oil s'enganxaren al marc d'una còpia de L'últim sopar de Leonardo da Vinci atribuïda al seu deixeble Giampetrino. El mateix ha succeït amb altres obres d'art de museus d'arreu del món. En una entrevista a un membre de Just Stop Oil es justifiquen aquestes accions amb arguments com aquest: «Sí, l'art és preciós. Compartim aquest amor profundament. El que volem fer és salvar un futur on la creativitat humana encara sigui possible. Estem a punt de perdre-ho, així que hem de trencar les regles. I això vol dir prémer botons culturals per provocar, desafiar i commocionar. No hi ha cap altra manera».

Què té de creatiu aferrar-se a un marc i posar en perill les obres d'artistes que foren revolucionaris en el seu temps trencant les convencions i avançant-se a la seva època? La lluita contra el canvi climàtic es troba en altres terrenys, el polític, el social i l'econòmic. Les accions que du a terme Greenpeace reben molt de suport popular perquè tenen com a objectiu els responsables directes o indirectes del canvi climàtic: petrolieres, empreses elèctriques, macrogranges, multinacionals de la indústria tèxtil, els aliments transgènics, etc. Per què la cultura rep sempre per totes bandes, a dreta i esquerra? La censura per part d'uns, la política de la cancel·lació per part d'altres, la manca de recursos, la precarietat, la banalització... Segurament perquè és incòmoda, ens interpel·la constantment i ens posa un mirall al davant.

En la majoria d'aquests joves activistes hi ha una absoluta desesperança pel futur. Gaudeixen d'un progrés que no tingueren els seus avantpassats, però els toca pagar el preu d'aquest progrés i és per això que reneguen del passat i en especial de la cultura heretada. Però es pot construir el futur sense mirar enrere, pel bo i pel dolent?

«Sense tradició l'art és un ramat d'ovelles que no tenen pastor. Sense innovació és un cadàver», Winston Churchill.