Toni Vidal, retrats

Recentment, la Fundació va acollir l'exposició temporal Toni Vidal retrata la cultura catalana dels anys setanta, on ens presentava un arxiu cedit pel mateix fotògraf i compost per 153 retrats de creadors i intel·lectuals. L'arxiu no té equivalent a Catalunya, tant pel nombre de retratats com per la qualitat artística de les obres. Tots ells van sumar esforços per a reconstruir la cultura catalana al llarg del anys setanta; Toni Vidal, «exiliat» a Barcelona davant la manca de perspectives professionals a Menorca, els va anar coneixent i retratant un per un. Comissariada per l'escriptor Julià Guillamón, l'exposició ha estat prorrogada fins al 8 de gener del 2015.

Toni Vidal (Es Castell, 1934) s'inicia en el retrat cap a l'any 1951 a Es Castell, i al llarg de la seva carrera artística el perfecciona fins a assolir unes elevades quotes de sensibilitat i bellesa. Bellesa, però, que no és purament estètica sinó que està acompanyada de valors ètics i morals, com a l'artista mateix li agrada emfatitzar. El seus retrats estan carregats d'una atmosfera introspectiva que ens desvetlla la complexitat psicològica del personatge. Tot i el seu domini tècnic, la força psicològica del retratat és sempre la protagonista.

Com deia Baudelaire: «El retrat, un gènere aparentment tan modest, requereix una intel·ligència enorme. Quan veig un bon retrat, intueixo el que li ha costat a l'artista, primer veure el que hi ha allà i després endevinar el que està ocult. Un bon retrat em sembla com una biografia dramatitzada, o, més aviat, com el drama natural que habita dins de cada ésser humà». Així, l'autor ens mostra una Teresa Pàmies que desprèn una gran força interior capaç de sobreposar-se a les adversitats, un Joan Fuster sardònic o dues sèries d'una càrrega psicològica immensa: els exiliats de la República en els seus pisos modestos de Tolosa o París –com Federica Montseny–, o de Barcelona –com Sebastià Gasch i Joan Pagès (deportat a Mauthausen). En la segona sèrie, l'artista ens apropa a aquells que van optar per un exili interior i es van lliurar a la pregària i a l'erudició, monjos de Montserrat com Maur Boix, director de la revista Serra d'Or.

Com Cartier-Bresson o Richard Avedon, Toni Vidal entén el retrat com la captació d'un instant, aquell en què la persona es despulla amb la mirada davant de l'objectiu. Ells no juguen amb les llums, és el moment, aquella fracció de segon que ens desvetlla el personatge. Retratar és desemmascarar, deia Émile Zola, treure la màscara que ens cobreix el rostre, aquella amb la quals ens mostrem a la societat, per anar al fons.

Podríem mirar enrere, fins al Renaixement, per a trobar els inicis del retrat, llavors pintat. L'home es constitueix en l'enigma a desvetllar, centre de l'univers, i els retrats, a més de simbolitzar el poder i la riquesa del personatge, transmeten la seva personalitat. Amb l'aparició de la fotografia, el 1839, el retrat esdevindrà una de les aplicacions més comunes. Cap al 1851, serà André Adolphe Eugène Disdéri qui, amb les seves targetes de visita (conjunts de retrats d'un individu en format postal), abandona la representació de la classe social i el context cultural del retratat per immortalitzar la seva personalitat, aquella que el fa humà i li dóna identitat. Des de llavors, retratistes com Nadar, Brassaï, Lewis Carroll, Irving Penn i d'altres han estat capaços de despullar-nos amb la seva càmera per saber qui som i com som. Toni Vidal ja forma part d'aquest Olimp dels mags que fan visible l'invisible.