Tres batlesses d’un poble que només n’ha tinguda una

Batlessa des de 2023 i dona és ara mateix la també ferrerienca Cristina Capó Piris, candidata d’Units per Santa Pau/Agrupació Municipal, a la localitat catalana de Santa Pau. «Encara costa trobar dones a llocs de responsabilitat, tot i que estam preparadíssimes per estar en primera línia i aportam una altra mirada diferent. Tal vegada som massa exigents amb noltros mateixes», comenta. Cristina i Carme són dues dones ferrerienques, però a Ferreries només hi ha hagut una batlessa. I no és cap de les dues. És Joana Febrer Rotger, de L’Entesa, que va assumir el càrrec el passat mandat (2019-2023). «No només va ser important per a mi, va ser important que una dona fos per primera vegada a batlessa del poble, ja era hora». Va obrir camí, i n’és conscient, «fins llavors costava que s’hi presentessin, sembla que tenim por».

Les tres batlesses participen demà dissabte en una xerrada-col·loqui que, sota el títol de «Dones al poder. L’experiència de tres batlesses ferrerienques», organitza l’Associació de Vesins s’Enclusa amb motiu del Dia de la Dona Treballadora. A les 19 hores al Centre Sociocultural de la localitat.

Sobre el seu pas per una batlia, Carme Coll és molt gràfica: «Era la prehistòria, res a veure amb ara». Es refereix al fet que gairebé no hi havia normes, procediments establerts. Ni s’havia aprovat la Llei de Règim Local, per la qual cosa només cobraven dietes. «No teníem ni mapes, vam haver d’aixecar-ho tot de nou». La contrapartida era que «teníem més marge, no hi havia tant control, fèiem fins on arribaven els diners i la nostra creativitat».

Cristina Capó i Joana Febrer fan el contrast. Ambdues lamenten la complexitat burocràtica actual per tirar endavant qualsevol projecte, fet que no permet arribar als terminis que voldrien. Capó apunta que «no veus la magnitud del que suposa fins que no ets dins, el principi va ser dur, t’has de situar, amb molts fronts oberts, i entendre com funciona». És ara, cap a la meitat del mandat, quan Cristina Capó veu «que les coses es materialitzen, estic en un moment dolç».

Joana Febrer recorda que els seus van ser «quatre anys molt potents, amb la pandèmia, una torrentada... Intentes fer-ho bé, però tot és molt lent, has de seguir una normativa i no arribes a gestionar-ho tot, s’endarrereix. Els procediments són lents». Posa com a exemple el projecte d’ampliació del cementiri.

Sobre si la condició de dona els ha generat alguna situació de discriminació o menyspreu, no són massa crítiques. Carme Coll recorda que només els homes volien anar a les llistes, però que ella va tirar endavant per la seva condició de militant del PSUC, «llavors només a l’1 per cent de les batlies hi havia una dona». Així i tot, «no me van tractar diferent, no me van qüestionar», malgrat admetre que la política en aquell temps «no era cosa de dones». Cristina Capó percep una certa discriminació encara en el llenguatge, en els noms d’alguns organismes, per exemple, masculinitzats. «Són petites coses, però amb aquestes veus que costa». Joana Febrer assegura que tot ha avançat molt en relació, per exemple, al temps de Carme Coll, «aquí som civilitzats», resumeix amb el seu tarannà habitual.

Pel que fa a la conciliació amb la vida personal, també hi ha acord que depèn molt de les circumstàncies i el moment vital de cada persona. No és el mateix, expliquen, una persona jubilada que una mare que no té la família a prop. Carme Coll explica que «ho vaig dur bé, m’organitzava, però quan acabes dius: ‘som lliure’». Cristina Capó apunta que és un assumpte que pot arribar a ser complicat sense un suport proper, però «te’n surts» i Febrer relata que el seu cas era diferent, ja retirada.

Més enllà d’homes i dones, la tasca de batlessa és molt exigent, gairebé al cent per cent de la jornada, sacrificada, al mateix temps que agraïda. En açò coincideixen les tres. «No acabes mai», diu Coll, «és molta activitat, però quan veus que les coses surten bé és molt agraït». Capó explica que «ho intent fer el millor que puc, i en aquest moment dolç que visc ara, compensa, però també pot ser una feina molt desagraïda». Per la seva banda, Febrer comenta que «t’hi poses sempre amb ànim de fer feina, t’hi dediques al cent per cent, mires d’ajudar tothom i com a persona t’enriqueix».