Tot recordant Enric Enrich Coll, el rector de Fornells

El 16 de març de 1933 va néixer n'Enric, el vuitè fill ―sense comptar l'adoptat uns anys abans― del matrimoni Enrich-Coll, en un estable reconvertit en cotxeria al carrer Fred de Ferreries. Els pares n'havien fet la seva llar i la part de dalt l'havien dividida en tres estances. «Mumare enfilava sa meua germana, que tenia set anys, damunt d'un caixó perquè rentés sa roba», recordava n'Enric amb els ulls plens de nostàlgia.

La infantesa de n'Enric, malgrat la cruesa de la Guerra Civil i la postguerra, va ser feliç a Ferreries mentre el pare feia feina a diferents llocs. Quan devia tenir uns cinc o sis anys, la família se'n va anar a Torralba, un lloc a prop de Macarella, de la banda de Ciutadella. El temps que va viure allà van ser «dos anys en blanc d'escola», m'havia explicat el mateix Enric, com qui confessa una malifeta.

Uns anys més tard la família se'n va anar a Son Mercer, un lloc de prop de Ferreries i allà va ser quan, tot intentant encorralar una ovella, n'Enric va tenir la revelació que havia de ser capellà. Tenia 16 anys i el primer sorprès va ser ell: «A jo m'agradaven ses al·lotes!», exclamava, encara estranyat de com se li havia declarat la seva vocació.

El rector de Ferreries, el senyor Guillem Coll, el va preparar per a fer l'ingrés al seminari i el setembre de 1949 va entrar-hi. Per a ell va ser un profund trasbals i hi va patir molt: «va ser un xoc, un xoc molt fort. Dins del seminari ho vaig aguantar tot. Del camp amb avarques que feia mon pare vaig haver de passar a sabates tancades, calçons, camia i sotana al damunt. Em suaven es peus, fins i tot en s'hivern, i em feien pudor. Mai no havia duit calcetins», recordava amb la mirada trista; tot i que també reconeixia que havia estat un privilegiat de poder-hi estudiar. I el 19 de juny, Diumenge des Be a Ciutadella, va ser ordenat sacerdot i va cantar la primera missa l'endemà a Ferreries, d'on va ser nomenat vicari.

Després d'uns mesos va ser enviat de prefecte de disciplina al Seminari a Ciutadella i al cap de poc va tornar de vicari a Ferreries. Com a ferm seguidor de la doctrina del Concili Vaticà II, que s'estava posant en marxa aquells anys, va ser «exiliat» a Fornells pel bisbe Pascual, com a càstig per totes les innovacions que havia introduït en la litúrgia i per la seva defensa de la llengua de l'Illa. Parlant del seu «desterrament», com l'anomenava el mateix Enric, em va comentar sobre el bisbe Pascual: «Sa idea des càstig no me la puc treure de damunt i no puc pensar que un bisbe que ralla de caritat i de tot açò, pugui tractar així una persona».

Va ser rector de Fornells gairebé quaranta anys (des de 1965 fins al 2002) on va anar-hi acompanyat de la seva mare i de la seva germana Àngela. Durant tot aquest temps va posar en pràctica la doctrina del Concili i va servir el poble com a rector i, durant quatre anys, també com a polític. La seva manera de fer i les seves conviccions van ocasionar-li discussions, enfrontaments, disgustos i, alhora, acceptació, admiració i alabances. «No tot van ser flors i violes; molt de sofriment...», em va confessar dels seus dies a la vora de la mar.

El 2002, el bisbe Piris el va nomenar vicari de Ferreries i n'Enric va tornar al poble que l'havia vist néixer. Aquesta decisió va causar un gran disgust a n'Enric i a la seva germana Àngela que pensaven que podrien quedar-se a Fornells, un cop jubilats. En el seu poble, va col·laborar amb mossèn Joan Febrer, rector de la parròquia de Ferreries, fins que a l'any 2018 va ingressar al geriàtric des Mercadal.     

Definir n'Enric Enrich no és una tasca fàcil i podem pecar de fer-ne un retrat massa simplista. Tenia una personalitat complexa, podríem dir-ne calidoscòpica, la qual es manifestava en diferents vessants i tots compromesos: el religiós, l'íntim, el social, el familiar, el cultural, el polític, etc. Conseqüent amb les seves creences, va ser apreciat i estimat per la majoria, malgrat que el seu comportament, poc ortodox a ulls d'uns quants, es feia difícil d'acceptar, sobretot per aquells que criticaven les seves accions i no combregaven amb el compromís de vida que havia escollit. La coherència en el seu fer de cada dia va portar-li molts problemes, fins i tot enfrontaments, amb els que no podien comprendre que no es permetés saltar-se el que la consciència li dictava.

La seva obstinació en posar en pràctica la doctrina més avançada dins de l'Església, la del Concili Vaticà II, per força, havia d'aixecar polseguera ja que tot el que ell deia i feia tocava consciències i feria sensibilitats. I com que, a més, no es limitava a predicar, sinó que ho duia a la pràctica i volia donar exemple, encara feia més nosa a segons quins estaments de la societat civil i de l'Església.

Volia ser un capellà del poble, un home normal i corrent, i per aconseguir-ho va ser el primer sacerdot de Menorca que es va treure la sotana; es va posar texans i camises de colors, lluïa collarets d'artesania al voltant del coll i, per a més inri, deixava que li creixés una bona cabellera ondulada. Fet i debatut, semblava tot un hippy! I d'això, bona constància en va deixar l'article a doble pàgina que li va dedicar la revista Interviu (una publicació que va sorgir als anys 70, dedicada a mostrar dones lleugeres de roba), la qual va titular l'escrit i l'entrevista a n'Enric: «Un hippy como Dios manda». I és que els primers passos com a rector de Fornells van coincidir, en el temps, amb els dels seguidors d'idees avançades, pacifistes i de comportament poc convencional d'aquest moviment nascut als Estats Units els anys 60 i que a Europa es va manifestar a París el maig del 68 amb la revolta dels estudiants i que va fer trontollar força una societat convencional i ancorada en creences i comportaments tradicionals i inamovibles. Cal dir que n'Enric, a més d'oficiar la missa vestit de carrer i acompanyat d'una orquestra de joves que tocaven instruments i cantaven, es va convertir en un capellà obrer que de vegades «feia coses que no eren de capellà», com expressava un forneller entre l'admiració i el descontent. I no podem oblidar tampoc que n'Enric va exercir molts oficis (manobre, pescador, pagès, zelador, butaner, etc.), a banda, és clar, de dur a terme les seva tasca pastoral com a rector i pastor del seu ramat.

Ell va voler barrejar-se amb els seus conciutadans per tal d'ajudar-los i d'auxiliar-los sense fer distincions de creences, orígens o d'estatus social. Era un home que tocava de peus a terra i en tenia la saviesa. Provocava un impacte moral en la comunitat, era referent per a molts, tot i que també tenia força contraris. No deixava ningú indiferent, per a bé i per a mal.

Sempre defensà la llengua catalana ―menorquina― i per això se'l va titllar de ser de «la ceba». Va provocar un cataclisme amb la introducció de la llengua vernacle dins de l'església i amb les reformes fetes al temple.         

Potser li va mancar mà esquerra en certs moments i era poc diplomàtic; però si va fer mai res malament i en va ser conscient, se'n va penedir i va intentar demanar perdó a tots els que havia ofès. No sempre s'adonava que la seva actuació havia de ser mirall de tots els feligresos. Cal dir que mai no amagava la seva manera de veure les coses i sempre deia el que sentia de forma sincera, sense embuts ni fer revolts. Era tossut com una mula i quan ficava la banya en un forat difícilment la hi treia, i res ni ningú no el feia baixar del burro, per dir-ho en llenguatge planer. Era tan caparrut que si creia en una idea, s'hi llançava de cap, a vegades, sense calcular els riscos ni l'abast dels seus actes i, sovint, de la caiguda en picat que en resultava, en sortia molt malferit.

Estava enamorat de l'Evangeli i de Jesucrist, enfora de les institucions de l'Església, i tenia una gran confiança en Déu i quan li sobrevenien crisis personals i religioses s'hi estalonava fermament. Patia d'una certa frustració existencial. De caràcter sensible i molt sentimental, no sempre se sentia comprès i correspost.

A les darreries de la seva vida va sentir la solitud de qui s'ha autoexclòs del panorama eclesiàstic perquè no li acabava de fer el pes el comportament de l'Església jeràrquica, i estava una mica decebut i ressentit del poc reconeixement rebut pels seus actes al llarg del seu exercici pastoral, tant a Ferreries com a Fornells.

N'Enric feia tots els possibles per assemblar-se a Jesús i no volia desviar-se del camí que li mostrava i que no era sempre recte. I, efectivament, el camí no va ser ni recte ni planer i, sovint, les giragonses se li van aparèixer com serps damunt de roques nues que s'entortolligaven i li    barraven el pas. Ell, però, amb els ulls esbatanats i serrant les dents, intentava desfer els nusos i tirar endavant; a vegades havia de saltar, d'altres se'n sortia amb unes quantes esgarrinxades, però mai no es va aturar. Sabia que havia de continuar caminant per arribar al destí, i tant el patiment com el gaudiment el van acompanyar durant tot el trajecte. I moltes d'aquestes experiències de vida les va plasmar en els seus poemes que va deixar escrits en llibretes i papers i dels quals molts dels seus amics i familiars més propers desconeixien l'existència.

També cal dir que no tot van ser viaranys tortuosos; n'Enric va saber gaudir de la vida en les seves petites coses, senzilles, si es vol, però que li havien donat i encara li donaven molta satisfacció: la seva infantesa al camp amb la família de la qual va aprendre valors fonamentals; els coneixements que havia adquirit al seminari que el feien sentir un privilegiat; la naturalesa en totes les seves manifestacions; les festes patronals; els cavalls amb els quals li agradava cavalcar; la música de tota mena; la lectura en la qual cercava altres visions del món; les misses fornelleres; les trobades amb altres capellans de la seva mateixa corda i amb els quals s'identificava; i, sobretot, la bona gent amb qui es va anar topant al llarg de la seva vida.

La passió, la fúria, la inestabilitat i la bellesa de la naturalesa confluïen en la personalitat de n'Enric; era pensament i acció, seny i rauxa, reflexió i impuls, rampell i contemplació. Sensible i plorador, no deixava res per verd si creia que podia aportar benestar al seu «ramat».   

Errades? Segur que en va cometre. Ombres? També en va tenir, sens dubte. Tanmateix, hauríem de recordar les paraules d'Emmanuel Mounier, filòsof francès (1905-1950), quan es referia a aquestes ombres de les quals ningú no s'escapoleix: «tot allò que és humà té un costat d'ombra, i només és real, viu, carnal, per això... Una ombra no disminueix la claror d'una superfície; al contrari, l'exalta».

El llegat d'exemple de vida que n'Enric Enrich Coll ens ha deixat i que, en el seu moment, va fer canviar una societat tal vegada petita, sí, però en la qual va deixar petja, val la pena que sigui recordat avui dia i transmès a les futures generacions, les quals, sortosament, ja no hauran de patir l'opressió i els prejudicis contra els quals va haver de lluitar «el capellà de Fornells».

És gràcies a persones com ell que les societats progressen i adquireixen drets que, un cop aconseguits per persones «fora del seu temps», els beneficiaris, és a dir, tots nosaltres, cometem l'error de pensar que sempre els hem tingut i oblidem el sofriment dels que han hagut de guanyar-se'ls a pols, no tant per a ells mateixos, sinó per a la comunitat de la qual formen part. No oblidem les paraules de Pere Casaldàliga, el bisbe del Mato Grosso al Brasil, d'origen català, quan deia: «Si vols canviar el món, comença per pintar la paret de casa teva».

Maria Vilanova i Vila-Abadal és doctora en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filologia Anglesa per la mateixa universitat. Ha cursat estudis de postgrau relacionats amb l'ensenyament de l'anglès, el teatre i l'escriptura, tant a universitats de casa nostra com del Regne Unit. També ha participat en congressos nacionals i internacionals impartint ponències i tallers. Actriu i professora, ha participat en produccions teatrals, televisives i cinematogràfiques i en projectes educatius a Bolívia, El Nepal i Ruanda. Guanyadora de nombrosos certàmens literaris, ha publicat un bon nombre d'obres, entre novel·les i assaig. El 2021 guanya el «XXXI Premi d'Investigació des Mercadal i Fornells» a Menorca, per escriure el llibre «Enric Enrich Coll, el capellà de Fornells», que es publicarà enguany.