El pregó de Tónia Coll evoca el cor valent de Ferreries

Noticias relacionadas

Consuelo Marquès, la primera dona caixera de Menorca, viu el darrer jaleo dalt cavall

Más noticias relacionadas

Juntament amb la defensa de la cultura, recordà la nostra condició de poble i la identitat. «Ens uneix un territori, una cultura, una llengua, un passat». I va afegir: «Tot açò ho hem rebut, és la nostra herència i som responsables de la correcta transmissió». Aquí va venir la part més emotiva, en el moment de recordar la família i els amics. «Repassar és reviure», va afirmar una Tónia Coll emocionada, al mateix temps que va descriure la casa on va néixer, davant la farmàcia, construïda per son pare, que era manobre, amb els seus germans, «quan encara el carrer es començava a traçar i tot era fang, com de tant en tant una torrentada ens ho recorda». «Venim d'una nissaga de ferreriencs bruts de terra vermella i cor valent», va afirmar la filla major de Tomeu Mevis i Rosalia Florit, dedicada ‘a sus labores', com deien antany, i aviat vinculada a la tasca de la indústria de les sabates. Feia així una analogia amb la trena, element comú en moltes feines domèstiques i de la cultura popular menorquina; de les trunyelles als cavalls per festes, a les trenes amb tires de pell que després passaven a formar part de sabates. «I que a ca nostra, la meva mare feia, i jo l'ajudava, i d'on vaig aprendre la filosofia del treball ben fet i exacte, en el Ferreries enclotat dins la terra vermella i habitat per gent modesta, emprenedora i coratjosa». «No podem oblidar mai -i aquí va recordar el pintor Miquel Barceló, quan el va visitar al seu estudi de Mallorca per fer la seva tesi doctoral- que només unes poques generacions ens separen de la fam».

També hi va haver un moment íntim de record a la relació amb en Joan Pons, el seu home, «amb qui hem construït plegats una vida dedicada a la cultura; amb l'art i la literatura com a eixos principals». Al pregó, que va tenir un record sentit per a tothom que ens ha precedit, per a la gent que ha deixat el seu trosset de vida a la plaça dels jaleos, va ser, tanmateix, una convidada a la celebració, a la festa. «Tots hem estat i som una part d'aquesta trunyella que les mans dels homos i les dones hem anat trenant», digué, amb el desig d'un bon Sant Bartomeu. Acabava així un pregó intens i sentit, fent justícia al que havia anticipat «la tia Felita», Rafela Florit Pons, que va morir l'any passat amb 107 anys, i el 2020, en saber que ella havia de fer el pregó, lúcida, va afirmar que tindria moltes anècdotes a explicar, qui, tot i viure amb un peu a la ciutat de Barcelona, no ha perdut mai el vincle amb el seu poble de Ferreries.