El rector Xisco Huguet oficia una missa a l’ermita de Sant Esteve l’estiu de 1988. Chillida, a la dreta dempeus. | T. Seguí

TW
0

Durant catorze anys, entre 1988 i 2002, Menorca va ser el paradís creatiu d’Eduardo Chillida, del que enguany es celebra el centenari del seu naixement, en què l’escultor basc durant els estius va continuar amb la creació de les seves obres de menor format -les lurres i les gravitacions- que formen part d’una vasta i monumental producció artística que diferents investigadors i estudiosos de la seva obra han subratllat l’espiritualitat, entre altres la seva filla i escriptora Susana Chillida, autora d’«Una vida para el arte. Eduardo Chillida i Pilar Belzunce, mis padres», publicat enguany.

Quan el 1988 Eduardo Chillida i la seva dona Pilar Belzunce van descobrir l’Illa de la mà del seu amic l’enginyer José Antonio Fernández Ordóñez, que també estiuejava des de feina uns anys a l’Illa, van quedar meravellats de la seva llum mediterrània i van elegir la finca de Quatre Vents de la cala d’Alcalfar, a Sant Lluís, com a residència estiuenca, deixant enrere el Molino de los Vados, un lloc idíl·lic a Burgos que tant van estimar.

Chillida i la seva esposa, asseguts en primera línia a l’esquerre, a Alcalfar.

A Quatre Vents, des d’on en primera línia podia contemplar la mar, l’illa de l’Aire amb el seu far i més enllà l’horitzó -«la pàtria de tots els homes», en expressió de l’escultor- van habilitar dos espais perquè Chillida pogués continuar durant l’estiu amb la seva creació artística: l’estudi de dalt, on treballava fent dibuixos i gravitacions -escultures de paper subjectades entre si amb fils- que penjava amb xinxetes de la paret, i l’estudi de defora, un espai obert situat al jardí a la part de darrere de la casa, on davall una imponent figuera l’escultor donava vida a les lurres, uns blocs de petit format fets amb terra xamota cuita a 1.300 graus que adquirien una duresa granítica.

Chillida reconeixia i defensava la dimensió espiritual de la persona -«L’home no és només carn i os, per descomptat», afirmava-, una espiritualitat que banya cada un dels rincons de la seva obra artística, a més de fer-ho també en la seva vida personal. En aquest sentit, la seva filla Susana Chillida assenyala que el seu pare «era molt espiritual, però a més era convencionalment religiós d’assistir a missa els diumenges. Li venia de família, com jo mateixa que també som espiritual sense dubte i religiosa suficientment. Si vaig un dia a missa vull estar en totes les seves parts, vaig a combregar i amb sentiment, era un lloc de trobada en què jo i qualsevol persona es podia trobar amb mon pare a la una, perquè ell per menjar com en totes les seves coses era molt puntual com les oronelles. A la una del migdia a l’església de Santa Maria, de Donostia, que va fer una preciosa creu d’alabastre per al baptisteri, al fons de l’església, hi anavem sempre des de molt petits, a la segona filera de l’esquerre de l’altar hi havia Eduardo amb la seva família. Al meu marit, Eduardo Iglesias, li xocava aquest fet perquè imaginava un artista un poc més bohemi, més rompedor en aquestes coses i quan li va comentar açò, el meu pare li va contestar: ‘Jo em sent i som tan lliure i tan afortunat que m’agrada saber que m’atenc a un tipus de llei superior’.

Ermita

Durant els mesos d’estiu a Menorca, Chillida i la seva família no van deixar d’anar a missa cada diumenge, sobretot a l’ermita de Sant Esteve, de la cala d’Alcalfar, situada pràcticament davant la finca de Quatre Vents, i quan no es podia anaven a l’església de Sant Lluís. Un testimoni ho són les dues fotografies que il·lustren aquesta informació, que corresponen a la missa oficiada pel rector Xisco Huguet un diumenge d’estiu de 1998, en què es van inaugurar les obres de restauració de l’ermita de Sant Esteve, a més de col·locar-se una imatge de la Mare de Déu del Carme.