Quan la brisa del mar esdevé un fenomen musical

I així va ser. En un Claustre del Seminari on la xafogor d’aquests darrers dies també va ser-hi present, el recital s’inicià sense preàmbuls amb la «Sonatina opus 205» per a guitarra i flauta del compositor italià Castelnuovo-Tedesco. Una música d’arrel clàssica però amb incursions més contemporànies donada la influència nord-americana de l’autor qui, com indicaren els intèrprets, fou un dels precursors de la música per a cinema. Els tres moviments de l’obra, contrastants entre sí, foren una declaració d’intencions de cap a on viraria el concert.    Seguidament, fou el torn de l’»Elegía por Cintio Vitier», del guitarrista cubà Leo Brouwer. Una peça en forma de cadença continuada, amb espai per al lluïment de cada un dels músics.

«El peixet de Bloomington», del català Feliu Gasull, peça central del concert, ens oferia una incursió al flamenc en forma de buleria. El viatge cartografiat pels mars i oceans anava definint-se a mesura que avançava el recital, tal com és la idea del projecte discogràfic, de recent estrena, que el duet presentava. Un treball, per cert, amb bona acollida i molt bona crítica, que els ha permès ser acceptats com a millor àlbum de clàssica als premis Latin Grammy. Així doncs, com dèiem, el recorregut feia un viatge de tornada per posar en valor una de les músiques populars més ancestrals que, amb la delicadesa i subtilesa de la sonoritat de la flauta i el toc de la guitarra, deleitaren al públic. La tònica del recital fou la compenetració que mostraren els dos intèrprets, sabent en tot moment el paper que desenvolupaven dins del duet i una perfecta afinació que els ensamblava.

Com bé introduïren en les seves explicacions tant André Cebrián com Pedro Mateo, la mar ha unit cultures i civilitzacions alhora que ens separa, creant una paradoxa que, tot i així, no ha minorat l’intercanvi cultural -i musical- fruit d’aquest procés de transculturació. Era el moment d’encarar doncs la segona part del viatge, que arribaria amb la nota sorprenent de la quarta peça, «Toward the Sea», encàrrec de l’organització Greenpeace al compositor japonès Toru Takemitsu. Cebrián tragué a l’escenari la flauta alta (o en sol) per reproduir de manera acurada els efectes dels sons de balena -d’altura més greu– o de la flauta japonesa que l’autor hi imprimeix als tres moviments que conformen l’obra. El primer, «The Night», dibuixa un espectre sonor de la mar gran on les espècies deambulen amb la tranquil·litat de la inmensitat. El segon moviment, «Moby Dick», concebut en homenatge al personatge de la famosa pel·lícula. I el tercer, «Cape Cod», més animat i on els intèrprets demostraren la seva destresa, especialment en l’articulació del so. Una peça que, més enllà de la seva qualitat musical, té alguna cosa de simbòlica i conté un missatge de preservació de l’entorn i la fauna marina, la qual ens proporciona una riquesa ecosistèmica, que no està de més recordar-nos. D’això a Menorca, i a les Illes, en sabem un troç, de la mateixa manera que sabem de l’amenaça que comporta no tenir cura dels recursos naturals i els danys irreversibles que podem patir.

I és que, com diuen, la mar ho cura tot. Per uns instants, ni la xafogor ni la quantitat de gent que copsa els carrers cèntrics de la població semblaven ser-hi presents. Les melodies de la flauta travessera de Cebrián i el versàtil acompanyament a la guitarra de Mateo, ens feren enlairar i percebre un alè de brisa estiuenca que ens feu tornar a un estat de serenor. Més quan la darrera peça «Histoire du Tango» de l’argentí Astor Piazzolla convidada a ballar i gaudir de l’estiu en els quatre moviments ambientats en quatre espais diferents: «Bordel 1900», «Cafe 1930», «Nightclub 1960» i «Concert d’aujourd’hui» (concert del dia d’avui). El mestre del tango mai defrauda i, a més, la bona interpretació que en feren engegà els aplaudiments dels assistents.

Per arrodonir la vetllada i el viatge transoceànic, el duet regalà al públic present l’adaptació de l’«Havanera» de Ravel, ritme i melodia icòniques de la música clàssica d’arrel popular. I una demostració més de la bona conjunció dels dos instruments i de la compenetració de Cebrián i Mateo.

En ple mes d’agost, encara hi manquen dues aturades més del festival degà de clàssica a l’illa. Altres dues propostes que de ben segur ens aportaran altres moments de calma i soseg, tant necessaris dins del bullici de l’estiu. Perquè també, l’estiu, és moment per deixar enlairar-se i trobar la calma contemplativa que ens ofereix la mar que ens rodeja, tal com s’entenia del so de la flauta i la guitarra. Ens hi veurem!