Toni Tàpies: «El meu pare volia demostrar que amb objectes humils es pot fer art»

El seu pare estudiava la carrera de Dret i ho va deixar per fer-se pintor, per què?

—El meu avi era advocat i volia que el seu fill també fos advocat per continuar el despatx professional. Aleshores, el  meu pare es va veure obligat a estudiar Dret, però ell tenia altres intencions per a la seva vida, era una persona sensible, creativa i al final de la carrera va abandonar, no va fer el darrer curs, amb gran disgust del seu pare, fins i tot es van barallar una miqueta, però el meu pare ho tenia molt clar que volia ser artista, volia ser pintor.

En aquells anys rompre amb la voluntat del seu pare demostra també quina era la seva personalitat.

—Era una persona seriosa i responsable i tenia aquesta idea fixa de ser artista. Quan va tenir aquesta discussió amb el seu pare, aquest li va dir que si era artista seria un mort de gana, que no es guanyaria la vida, que no podria mantenir una família. Això el va marcar molt i, malgrat ser artista, sempre va fer el possible perquè la seva família visqués raonablement bé i que els seus fills tinguéssim una bona educació.

Com va prendre la decisió de dedicar-se a l'art?

—Sempre explicava que havia vist una revista cultural que corria per la casa del seu pare,    «D'ací i d'Allà», i en un número de Nadal hi havia reproduïdes moltes obres d'art, temes d'arquitectura, hi havia obres de Miró, de Picasso, de Kandinski, el va impressionar molt i va decidir que volia ser artista.

I va lluitar de valent per aconseguir-ho.

—Sempre es va plantejar la seva carrera d'artista com un treball, els matins a l'estudi, pintar, fer dibuixos, a vegades feia gravats, va ser molt metòdic en aquest sentit, treballava regularment. Jo no el recordo mai haver fet vacances, l'estiu quan els fills acabàvem l'escola a mitjan juny ens anàvem a la casa que teníem al Montseny, una muntanya molt maca relativament a prop de Barcelona. En aquesta masia antiga ell podia treballar i treballava cada dia fins a mitjan setembre i això eren les seves vacances, li agradava tant el que feia que no necessitava anar-se'n quinze dies a Menorca, Mallorca o allà on fos.

També va guanyar-se el seu prestigi a l'exterior, com als Estats Units, França...

—Ho va aconseguir a força de treballar molt i de viatjar per buscar-se alguna galeria que li semblava que estigués bé per emportar-se la seva obra. En un d'aquests viatges a Nova York va conèixer la galerista Marta Jakson i va començar a treballar amb ella, era molt bona, molt vàlida i va treballar amb artistes de l'expressionisme abstracte americà, això li va obrir moltes portes als Estats Units, on diria que va tenir èxit primer que Europa, després de seguida París també, on va treballar amb la Galerie Stadler.

Com definiria   l'obra artística del seu pare?

—Crec que ell volia demostrar que fins amb les coses més humils es pot fer art, ell buscava que a través de la seva obra el públic arribés a un coneixement superior, que li permetés veure el món d'una altra manera. Aquesta idea de la humilitat és una idea que ve molt dels místics orientals, els budistes per exemple, però també dels místics cristians com Santa Teresa de Jesús o San Juan de la Cruz, per això a la seva obra veiem que sovint dibuixa vasos, cadires, coberts, i a vegades els incorpora físicament. Són objectes que a vegades no els donem importància, són molt quotidians. Penso que és el que ell volia reflectir en la seva obra en general.

Com valora que Maó s'hagi sumat a la celebració del centenari?

—És molt important, que jo sàpiga és la primera exposició del meu pare a Menorca i coincidint amb aquest centenari, i a més també amb l'exposició de Chillida a la galeria Hauser&Wirth de l'Illa del Rei, em sembla una oportunitat fantàstica perquè el públic pugui veure i gaudir de les dues.