«Tornada parrandera». El 1983 i després d’un parèntesi, Los Parranderos tornen a l’escena musical amb aquest disc, on recuperen l’estètica marinera i aposten per cançons cantades totes en català, que s’entenen com a símbol d’autenticitat i d’amor a la ter

«Tornada parrandera». El 1983 i després d’un parèntesi, Los Parranderos tornen a l’escena musical amb aquest disc, on recuperen l’estètica marinera i aposten per cançons cantades totes en català, que s’entenen com a símbol d’autenticitat i d’amor a la terra.

Isaac Pons de Rosa19/01/21 18:31
TW
2

«Canten Los Parranderos. Música, oci, turisme, identitat i paisatge a la Menorca de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI». Aquest és el títol del Treball de Final de Grau de Jordi Orell per als estudis que ha completat de Musicologia, i en el qual conclou que «no podem separar la importància que va tenir el turisme, del que vol dir ser menorquí i com vivim a Menorca», i com tot açò es transmet a través de la música.

Jordi Orell, que fa unes setmanes va presentar el treball en el marc dels Premis Feliciano Fuster de l'Ateneu de Maó, «partia de la idea que a Menorca parlam de música menorquina tant si és cançó de tradició folklòrica lligada al món rural, com si és aquella dels anys 60 del Festival de la Cançó d'Alaior». I creu que, de fet, «comparteixen contextos i hi ha músics que ho poden cantar tot». I posa d'exemple el cas de Joana Pons.

«De les cançons de tradició oral, sabem quan, on i per què es van crear», apunta Orell, qui s'ha fixat en el cas de Los Parranderos, per ser un grup longeu i que va viure diverses etapes.

Un mirall sociocultural
«Les cançons de Los Parranderos van canviant a mesura que canvia Menorca, sorgeix la necessitat d'explicar-ho», defensa el musicòleg, qui recorda que el Festival de la Cançó d'Alaior neix «per a crear una imatge de Menorca, per entrar al mercat turístic, generant una imatge blanca y azul». Època en la qual apareix el primer disc de Los Parranderos, «Cantores del puerto de Mahón» (1966), «en la portada apareixen vestits de mariners, inspirant-se un poc amb Los Panchos, per la forma de cantar i de tocar la guitarra».

L'any 1973 el grup publica el seu segon treball discogràfic, «Los Parranderos de Menorca», on, amb una estètica de texans i camisa, «dediquen mig disc a cançons que estan de moda, com «Viva España», «Los ojos de la española» o «Guantanemera», que combinen amb un repertori de cançó de lloança a Menorca», on sovint «no saps si és un cant a l'Illa o a una dona que tens por que et prenguin»
Després ve un parèntesi i anys més tard publiquen «Tornada parrandera» (1983), «amb lletres de Tòfol Mus, on totes les cançons són en menorquí i se sent per primera vegada «Sa balada d'en Lucas», amb una estètica, de nou, marinera».

El 1995, el grup publicà «Na Nena», amb algunes cançons antigues i altres que fins llavors no havien enregistrat, com «Escolta es vent».

Segons Orell, la seva tesi vincula la relació entre cultura i música, amb oci, identitat, paisatge i també amb desenvolupament econòmic i turístic. «Després del primer disc, els anys 70 canvien d'estil per adaptar-se a l'esclat turístic, a la modernitat i les cançons de moda, i en el tercer disc, quan estem en democràcia, amb les institucions i l'autogovern, les grans manifestacions en defensa del territori, tornen a fer un cant a la Menorca idíl·lica». Un fet que «no és exclusiu de Menorca, també passa a Mallorca», i que arriba als nostres dies, amb una tradició musical molt arrelada. «Hi ha diferents contextos on la música traspassa», afirma Orell. Passa, per exemple, «en les anades a fora, on surten aquestes cançons d'enyorança de la nostra Menorca; en tradicions com la dels Fru Frus o els Va Gros, que s'han arrelat molt fort; o amb llocs com Es Cau, que va néixer els anys 60 com a club de jazz i que prest es va transformar en lloc de peregrinació per a tothom a qui li agrada cantar i també com a reclam turístic que ofereix autenticitat».