Consti que les paraules que abocaré són un compendi de mots desfilats, com pets «boligràfics»; però, al final, tenen un sentit inequívoc, perquè, tot i que diré, de no tant amagat, a qui van adreçats, potser penseu que estic orat. Estarà bé, per entendre’ns una mica, que vegeu aquesta rastellera de paraules esmussades com un desfogament personal, res d’això, doncs, estic segur que, dins de molts, molts, caps, entranyes remogudes i desassossecs d’incertesa, circula una similar apreciació o, si més no, un desig reprimit d’exercir el dret a la rabiola o a la pataleta.
Faig aquest incís, no perquè estigui indecís, ans, per tal d’exercir un altre dret que ha costat sang i presons: el dret d’expressió. Per cert, avançar-vos que el personatge caricaturesc d’aquesta història és indigest; no és recomanable que perdeu el temps amb el seu histrionisme bèl·lic als ‘realitis xous’, signant decrets i bavejant amb una arrogància pròpia d’un carronyer.
Poderós com un ca policial ensinistrat per mossegar, aquest personatge de serrell altiu i cap buit, lladra insults a la premsa lliure i crítica; agredeix les dones; és un terrorista climàtic que, a més, ataca els treballadors immigrants, escurça drets socials, arma a genocides, escanya democràcia, amenaça els jutges, acomiada treballadors sense motius, emmalalteix el poble pobre i, si cal, treu les seves patètiques hordes de bàrbars analfabets quan li surt de l’entrecuix. Un perill pel planeta! Finalment, com a ca de ciutat amb amo incívic, deixa la seva petja de merda per allà on passa.
Delinqüent. Obsessiu. Narcisista. Agressiu. Lúgubre. Despietat. Truà. Repel·lent. Usurer. Mentider. Psicòpata... Podria allargassar aquest penjoll de perles negres com cagallons de xai, però, per no ennuegar-vos el dia ho deixaré aquí, per ara.
Entendré perfectament que hagueu passat per alt aquest escrit que té sonoritats a ventositat. M’ha sortit així, com qui no ho vol i, alhora, no s’hi pot estar. Els i les manco perepunyetes, deixant-se de manies i assolint, d’antuvi, una perillositat clarament insinuada, potser han arribat al fons del camí d’aquesta pàgina amb escafandre.
Els desitjo, doncs, que aquesta peroració, els hagi fet rememorar, com a mínim, moments íntims de plaers inconfessables d’alleugeriments orgànics. Aquesta era la meva veritable intenció, explícitament: el plaer d’alliberar allò que sovint remoreja a les nostres ments i panxes. Ah! Com allibera la primavera!...
