Fa uns anys, les caixes d'estalvis formaven part de la vida quotidiana de moltes famílies. Eren molt més que un lloc per guardar doblers; eren espais de confiança, on les persones dipositàvem no només els nostres estalvis, sinó també les noves esperances i els projectes de futur. El personal ens coneixia pel nostre nom i ens oferien una atenció propera i personalitzada que marcava la diferència.
El meu pare em va obrir una llibreta en el mateix moment de néixer, amb 100 de les antigues pessetes. L’anàvem engreixant amb petits estalvis, i després amb l’ingrés de la nòmina. Més tard, vaig sol·licitar dos préstecs: un, per la compra del meu primer vehicle, i el segon per a cobrir el cost del mobiliari i la hipoteca de la llar.
Amb una altra entitat similar, hi tractava a títol professional. Ajudaven a la nostra associació anticipant els doblers dels projectes que aconseguíem a través de l’administració, perquè les institucions públiques no ens pagaven en temps i forma, i s’havien de cobrir les nòmines i les despeses inicials. Conduïen la llista de socis sense cobrar cap comissió, i tampoc oblidaré mai la gestió de la loteria de Nadal, dipositant els dècims i assumint el repartiment en cas de guany. El tracte era exquisit, i compartíem situacions presents i necessitats futures.
2 Aquest model ha deixat pas a una realitat molt diferent. Les caixes d'estalvis han estat absorbides per grans entitats financeres, i les sucursals s'han anat substituint per caixers automàtics i plataformes digitals. Aquest procés de transformació ha conduït a una pèrdua clara de la interacció humana. Els bancs actuals estan més enfocats a la venda de productes i serveis financers que a escoltar i ajudar la clientela.
Són sales d’espera corporatives, amb tauletes i butaques de colors, per fer més amable la paciència. Després passes al despatx del comercial que resol la gestió, on directament t’executa un interrogatori de dades personals que dicta qualsevol normativa europea. Xoca que allò que han provocat persones corruptes o els productes irregulars de nombroses entitats bancàries reverteixi en clients sotmesos a un tercer grau. El màrqueting entén el negoci como l’equilibri entre el benefici i la satisfacció del client. Dia rere dia, amb poques excepcions.
Aquesta realitat afecta especialment les persones majors, que sovint es veuen desbordades per les noves tecnologies i la manca d'atenció personalitzada. Moltes d'elles han crescut en un entorn on un somriure i una paraula amable eren part del servei. Ara, se senten abandonades, atrapades en un món digital que no sempre comprenen.
Segons les dades del Banc d’Espanya, existeixen 400 oficines bancàries obertes. Fa cinc anys eren el doble. Les persones majors, pensionistes, es senten desprotegides, amb por de perdre els estalvis del quals disposen, i demanden al Govern que els obligui a l’atenció presencial.
És essencial reflexionar sobre aquest canvi. Com podem trobar un equilibri entre la innovació tecnològica i la necessitat de mantenir un tracte humà i proper? En un món cada cop més digital, no podem oblidar que darrere dels números i els comptes hi ha persones amb necessitats i emocions.
