En un assaig publicat l’any 2007, l’arquitecte Rafael Moneo reflexionava al voltant de l’arquitectura d’avantguarda del temps present, tractant d’establir les diferències conceptuals entre aquella que denominem moderna, nascuda en els anys d’entreguerres, i algunes de les principals tendències o teories d’avui. Per enquadrar el debat, Moneo recuperava el magistral discurs de Bruno Zevi a «Les diferents edats de l’espai» segons el qual a cada període històric li correspon determinada concepció de l’espai interior, el veritable protagonista de l’arquitectura. L’assaig legat pel professor italià, un clàssic per a moltes generacions, recorre la història des de Roma fins ahir mateix per establir que els requisits de funcionalitat, però també de llum, recorregut i organització internes sempre han estat l’origen i objectiu final de tota arquitectura. Però aquest discurs de la història artística lligada a l’obtenció d’espais interiors identificables no sembla poder aplicar-se a les estratègies de creació de l’arquitectura contemporània. Per a Moneo, la producció actual cerca altres metes, altres referències.
Una de les tendències assenyalades pel mestre de Tudela és aquella que reivindica la tradició material a qualsevol preu, és a dir, el retorn a la pedra, la ceràmica o la fusta com elements-base per una suposada sostenibilitat portada al límit. Aquesta línia de treball, que cerca revaloritzar la flexibilitat funcional pròpia dels espais indiferenciats del classicisme topa, no obstant, amb els impediments que la limitació tecnològica i formal dels sistemes constructius escollits li comporten. Els resultats semblen oferir edificis exclusivament atents a les pròpies lleis internes. Però si fer senyera del retorn a les tècniques del passat pot implicar la renúncia a la complexitat pròpia de l’arquitectura moderna, sovint els dubtes assenyalen una escassa vinculació amb l’indret. Són artificis, afirma el mestre, deslligats del compromís amb el context, el component indispensable en l’ofici de l’arquitectura. Al meu entendre, aquesta tendència és fa evident en bona part del volum d’obres d’habitatge públic promogudes per l’administració balear, en la també meritòria recerca desenvolupada al llarg dels darrers anys.
Moneo identifica una segona estratègia en la producció arquitectònica: «Hoy, lo que realmente se quiere, es construir gigantescos iconos arquitectònicos capaces de assumir en su abstracta disponibilidad cualquier posible programa». Certament, la màxima flexibilitat funcional esdevindria l’objectiu natural de la nostra societat «líquida», com fou descrita pel filòsof Zymut Baugmann. A un món en constant mutació, on res és sòlid, li correspondria la producció de formes arquitectòniques sense ànima, grans contenidors revestits de tecnologia puntera. També aquí els camins divergeixen dels principis teòrics que Zevi defensava. Lluny de seguir la màxima «forms follow functions», la concepció d’aquests artefactes no pot amagar, acusa Moneo, una voluntat d’exuberància sota argument d’unes funcions indeterminades. Unes obres, en tot cas, que són possibles gràcies a la introducció de les noves formes de representació digital que protagonitzen el procés de creació i desenvolupament de l’arquitectura, totes molt diferents a la tradicional. Com diu l’urbanista Joan Busquets, si la perspectiva renaixentista va revolucionar la concepció de l’espai gòtic i les noves formes de l’art influenciaren l’arquitectura moderna, la revolució digital iniciada en els anys noranta ha canviat les estratègies de creació arquitectònica. La opció més bàsica és aquella que consisteix en treballar com un escultor, com si es tractés un monòlit de pedra. Considerant tot el volum disponible, el procediment creatiu, anomenat «fressat», es basa a la sostracció de tot allò que sobra, en l’eliminació de les parts considerades innecessàries fins a produir l’objecte desitjat.
Sempre és així, l’ordinador, ara eina, domina la forma. Aterrant a Menorca, aquest ha estat el mètode emprat en el disseny de la nova residència geriàtrica maonesa, com en el seu dia van explicar els autors en seu col·legial. Però a major escala insular, com sinó podem avaluar la recent proliferació de caixes blanques d’amplis vitralls, tristes replicants en arquitectura de les pantalles de plasma de les nostres computadores, que el mercat immobiliari ha aconseguit associar a determinat nivell econòmic i social? Un disseny fàcil, poc elaborat, el recurs al qual pretén evitar la necessitat de dissenyar una composició arquitectònica atenta al context.
En resum, tenim aquí dues tendències arquitectòniques del segle XXI on la feliç recuperació dels espais indiferenciats, sempre més d’acord amb la naturalesa de les relacions humanes, es contraposa amb la sospita d’una conducta autista. És hora de reivindicar, demana Moneo, la força d’una geometria governada per la mà d’un arquitecte que permeti fugir de l’esclerosi d’una suposada continuïtat constructiva dominada per normatives absurdes i estèrils. Però també, diguem-ho clar, de l'homogènia aparentment tecnològica que la civilització globalitzada pretén imposar en tots els àmbits. En aquest cas, per la via arquitectònica del recurs universal al contenidor «neutre», pretesament abstracte, lliure de tota impuresa, infantilment desvinculat de la memòria i del lloc.
Bibliografia:
- Bauman, Zygmut: «Modernidad Líquida». Fondo de Cultura Económica, 2016.
- Busquets, Joan: «Arquitectura moderna y Ciudad. Una inmersión ràpida». Tibidabo Ediciones. Barcelona. 2021.
- Moneo, Rafael: «Arquitectura y Ciudad. Otra modernidad». Círculo de Bellas Artes. Madrid, 2007.
- Zevi, Bruno: «Saber ver la arquitectura». Editorial Poseidón. Barcelona, 1981.
