Fins fa poc, havíem viscut una vida clàssica, fonamentada en les sòlides lleis de la física de Newton, on la realitat era contínua, observable i controlable, basada en relacions de causa-efecte. Una vida previsible, confortable, ordenada. Aplicada a la pràctica, aquesta teoria ens permet gaudir d’un munt d’aparells i avenços tecnològics que ens fan la vida més còmoda i segura. La ciència ens dona seguretat i explica el món a partir d’observacions, comprovacions i evidències. Els materialistes necessiten explicar-ho i controlar-ho tot, i neguen tot allò que no respon als paràmetres científics. Si no ho veus, no ho creus. Si entens com funciona una màquina, sabràs com funciona l’Univers i l’ésser humà. Allò que no podem observar ni mesurar, no existeix. O tu fas com si no hi fos. Aclarit!
Aquest camí del coneixement ens ha portat a un grau de desenvolupament i de progrés increïble. Fins i tot, podem arribar a destruir el planeta, de tan eficients i intel·ligents que ens hem tornat. El món que vivim, ens agradi o no, amb llums i ombres, és un resultat espectacular d’aquesta visió pragmàtica compartida ja fa temps. No demanis per a què, només demana’t si funciona i com funciona. Hem estat capaços de crear intel·ligència artificial, màquines que guanyen els éssers humans en diverses habilitats i capacitats. Però tant de progrés també té els seus inconvenients.
Ara, en qualsevol cas, de cop i volta, la vida s’ha tornat quàntica, plena d’incerteses i probabilitats, on res està preestablert i resulta d’una indeterminació total.
Aquest «bot quàntic» ho ha canviat tot. El subjecte estudiava l’objecte. Ara ja no hi ha una separació nítida entre l’observador i l’observat. La nostra percepció modifica el món. El saber canvia la realitat. La computació quàntica, que substitueix els bits per qubits, revolucionarà la nostra forma de vida amb la seva inimaginable rapidesa de càlcul. La dualitat ona-corpuscle o que no es pugui saber alhora i amb total precisió el valor de certs objectes observables, com per exemple la posició i el moment d’una partícula, ens ha de fer més humils. Només podem parlar de probabilitats, no de certeses. «La vida et dona sorpreses», deia una cançó popular. De la indeterminació de Heisenberg fins al moix de Schrödinger, la nostra visió del món ha anat evolucionant fins a assolir una posició molt més complexa que la que era predominant fins ara, donant pas a l’aparició de nous i fèrtils interrogants.
Si passam de la física a la sociologia, trobarem una realitat que fa bots, impossible de predir. Hem vist repercussions d’aquesta teoria en les societats i les interaccions humanes. Moltes guerres imprevistes, per exemple. Una guerra destrueix i deixa una devastació total al seu pas. A la reconstrucció lenta i fatigosa l’anomenam «temps de pau». Fins que, al cap dels anys, hem oblidat l’horror i ja esteim a punt per matar-nos de nou. Ens creim molt llestos però no aprenem res.
Davant del daltabaix que vivim, ens agradaria continuar amb les antigues lleis de la física clàssica, on tot era ordenat i segur, enfora de les mutacions quàntiques, tipus Trump, que han trasbalsat la nostra quietud i confiança en les institucions.
El misteri, la sorpresa, l’amor, l’humor, la humilitat, la imaginació, la saviesa, la fantasia, l’admiració… la veritat és que si llevam aquests ingredients de la nostra vida… què ens quedaria? No sé si valdria la pena.
