De nou revifa la polèmica sobre la necessitat de posar ordre a la immigració. Un tema, el de la immigració, carregat de prejudicis polítics que es remet de tant en tant als analistes econòmics, suposadament per ordenar el debat dels pros i contres que suposa. Suma o no suma la immigració? Afegeixen excedents econòmics i socials o llastren el benestar col·lectiu? «Sumar què i per a què» és de moment la meva resposta. Hem de evitar persistir en un camí que no porta enlloc.
La inconsciència col·lectiva del que està succeint a la nostra economia és molt gran. Els catalans no hauríem de voler, a hores d’ara, créixer ja més en quantitats i volums absoluts. Ens interessa l’evolució relativa de la nostra capacitat de generar riquesa i benestar, no la suma total. ‘Menys’ quantitat, per igual o més valor, hauria de ser avui, l’objectiu si aspirem a millorar el benestar de la nostra societat. Cal dir prou a l’estupidesa de valorar la situació econòmica a través de la taxa de creixement del PIB. En tot cas, ens hem de referir a la variació del PIB i sempre referit al ‘per càpita’, no al PIB global; és a dir, havent considerat els increments de la població, total, activa, ocupada i en esforç productiu, associada a aquella renda. A més, convé ser conscients del fet que el PIB, per una economia, no ho és tot. La quantificació del PIB deixa massa coses a fora per poder considerat un indicador de benestar; ho serà, en tot cas, la capacitat adquisitiva real que aquesta renda proporcioni a les famílies, una volta cobertes les necessitats bàsiques per a mantenir una vida mínimament digna, a partir de la productivitat amb què aquesta renda s’aconsegueix: el valor afegit que assolim per cada hora de treball ocupat.
Davant del sistema productiu al qual ens hem abocat, la immigració ha representat fins avui el salconduit per al seu manteniment, basat en volum total i en costos salarials unitaris continguts. Sobre la base d’una precària població immigrada. Els nouvinguts no troben, altrament, una societat potent d’acollida a una Generalitat amb prou múscul financer (la taxa d’immigració no apareix en la fórmula de càlcul del finançament autonòmic dels serveis socials). Aquest sovint es substitueix amb l’aixopluc tradicional que es fan els immigrants entre ells, que té ja descosits, salvant-se qui pot i veien els nous entrants com una amenaça.
2 Les variables de reconducció des de les competències pròpies del país no existeixen: es negocia abans recursos financers que la capacitat de decisió en la matèria, les empreses no incorporen en la seva responsabilitat social el bé comú que diuen servir (expulsen els costos socials que la immigració genera), els partidaris de la solidaritat global no entenen que aquesta no pot ser il·limitada, i d’això se n’aprofita la dreta feixista. L’empresa demanda més immigració perquè la roda rodi -està clar, a salaris minvats-, ja que sense millores de productivitat, efectivament, tampoc poden pagar més.
2 Què podem, doncs, fer? Primer, no permetre que els interessos conjunturals d’una determinada economia d’empresa prevalguin sobre l’interès general. Que s’internalitzin, per part de qui els causa, tots aquells efectes externs negatius provocats (sobre l’habitatge, sobre la manca de serveis d’acompanyament, de serveis de formació...). Exigir que les empreses ofereixin la prima lingüística, per a un millor servei al públic, a tots els ciutadans, fent servir la llengua de manera radical i sense biaixos socials. Finalment, ens cal treballar per aconseguir, tard o d’hora, un país normal en què el nouvingut sigui benvingut després de saber quin país l’acull i quina cultura ha de respectar. I és que de manera ordenada, la nostra demografia necessita reposició de nouvinguts que alliberen de fet ocupació de autòctons cap a activitats alternatives i treballin en serveis personals que altrament no es disposarien.
El vendaval que avui prové de l’Atlàntic, amb la crueltat de deportacions massives, hauria de fer reaccionar Europa («quelcom s’ha de fer amb més seny abans que tot plegat se’ns vagi de les mans»). Sortir de les actuals zones de confort europees seria la millor garantia per a que transposant normatives comunes, Espanya abandonés el desordre actual.
Sense poder ser hores d’ara optimista, aquest és en tot cas el que jo crec camí correcte.
*Article publicat en «El Punt Avui» el 3 de març de 2025
