En el capítol anterior el conseller de la cosa volia convèncer un turista de qualitat, que tenia instal·lat en el despatx, dels avantatges de declarar que ets resident a les Illes Tropicals encara que no ho siguis. Poc es podia pensar que el turista en qüestió era el nostre espia amb la disfressa adequada per semblar-ho.
I no es pensin que l’argument era el descompte en els passatges aeris o marítims, que en realitat és una estafa de poca volada per a qui viu fora i té molts de doblers. El discurs del conseller tirava molt més amunt: la seva nova llei de successions, que beneficiarà tant els més rics com tan poc aquells qui no ho són.
L’altre argument del conseller era que sembla que ja s’estan refent els ponts entre els dos partits seus, el que governa a les Illes Tropicals i el que no governa però sí que comandava quan van obrir el negoci, per més que ara diguin que estan distanciats. I per impressionar, afegia que l’altre partit seu és cul i merda amb la colla del senyor Trump, que ja el fan guanyador de les properes eleccions.
Ensoldemà, el conseller de la cosa no estava tant content ni animat, així és que el nostre espia, sempre tan previsor, es va presentar a la conselleria disfressat de ‘camuflador’ de piscines il·legals i va insistir tant que podia ser d’una gran utilitat al conseller que, finalment, el van deixar entrar al seu despatx.
- Idò, vostè dirà -va dir el conseller al ‘camuflador’ mentre l’assessor se’l mirava amb desconfiança, temorós que aquell nouvingut li volgués prendre la feina. Na Nataixa, en canvi, va veure tot d’una que era l’espia i se’n va anar a cercar la capsa dels pastissets.
- Miri -va amollar l’espia-, igual que puc fer creure que les piscines són cisternes, puc arranjar plans territorials a mida de qui governi, com sé que fan uns col·legues meus a l’Illa del Nord. No me negarà que valg el meu pes en or.
- Mem -va respondre el conseller mentre feia capades-, si a l’Illa del Nord mos funciona, segur que aquí també. Ja se pot asseure, que li prepararan un contracte mentre despatx amb es meu assessor.
- Al seu servei -va cantar en Juan Pelayo, mentre feia una reverència, més tranquil ara que havia escoltat les pretensions del ‘camuflador’, volem dir de l’espia, que ja s’estava envelant el primer pastisset devora na Nataixa.
- Ja he pensat un director nou que m’agrada per a sa televisió nostra i de ningú més -li va respondre el conseller-. Fes es favor d’enviar-li es nomenament i digues-li que vagi viu, que miraré a tothora avam si sap qui li paga. I bono, s’altre tema... -va afegir mentre esbufegava de tanta vessa com li provocava.
- S’altre tema vol dir açò del president parlamentari que xala ‘esquinxant’ fotos de gent assassinada... -va respondre sol·lícit l’assessor.
- Ai, sí, Juan Pelayo -va respondre el conseller amb mala cara-, aquest vull dir. Quin mal de cap, ara que l’han imputat i tot!
- És que ja l’haurien d’haver destituït fa estona -va amollar na Nataixa mentre oferia un mocador a l’espia perquè s’espolsàs el floreti.
- Tu calla i atén aquest senyor -va respondre el conseller-. Ai, Juan Pelayo, quin embull! I és que a s’altre partit nostro hi ha un bordell..! Ja no saps qui és de la facció que comanda i qui és de la que hi està en contra.
- I si per una vegada voten en consciència -va insistir na Nataixa- i destitueixen el president parlamentari imputat?
- Sí -va afegir l’assessor-, però i si resulta que és de la facció que comanda? Mos fotrien as carrer!
- Bono -va dir el conseller per tancar el tema-, de moment no farem res, com sempre. I vostè -va afegir, mirant a l’espia, cada dia més gras de tants de pastissets com es fot-, que sembla que està al corrent de la política a l’Illa del Nord, què me’n diu del president que tenim allà, que mai no me’n record què és de nom.
- Ah -va fer l’espia, disfressat de ‘camuflador’ de piscines il·legals-. Segur que ho fa beníssim.
- Mem -va insistir el conseller-. Me digui sa darrera que ha fet.
- Ja li diré jo -va saltar l’assessor, gelós que li poguessin passar davant-. Quan escriu a la premsa, i dilluns ho va fer, té el bon gust de no emprar la llengua dels indígenes, no fos cosa que es pensassin que encara pinten.
- Ja m’agrada -va replicar el conseller.
