«Si no saps per on vas, torna per saber d’on vens» (Proverbi africà).
L’any 123 a. C. el cònsul Quint Cecili Metel·lus va conquerir les nostres illes i rebé del Senat Romà el cognomen triumphale de Balearicus. L’origen del nom sembla que és púnic. I als púnics se'ls anomena també cartaginesos. En púnic, una llengua semítica dialecte del fenici, Balearicus vol dir «els mestres en llançar pedres». La guerra és una activitat humana molt antiga, igual que el comerç, l’agricultura o la prostitució, encara que en el tema d’armament hem evolucionat molt. Quin remei! Els foners balears eren tan valorats com avui en dia ho són els futbolistes. Uns tenien més puntería que els altres, supòs. Ja sabem que de les pedres als míssils o als drons hi ha una gran diferència, encara que la intenció de fer mal a l’enemic persisteix. Quan celebram el Dia de les Illes Balears, en commemoració de la data d’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1983, podem mirar cap endavant o cap endarrere.
I ens convé acceptar el passat sense tergiversar-lo i adaptar-lo als nostres interessos, tant com hem de construir el nostre futur a base d’esforç, creativitat i afany de superació. En aquests temes, no podem llançar la pedra i amagar la fona.
Actualment, som una comunitat autònoma gràcies a la Constitució Espanyola de 1978. Clar que si miram molt endarrere en el temps, anirem a la geologia. Els moviments tectònics són lents i feixucs. Pedres i vent. Els canvis humans al llarg de la història, en canvi, són molt més ràpids. Prehistòria, edat del bronze, diferents dominacions fins a la conquesta cristiana de 1287, les posteriors dominacions fins a la recuperació per part de la Corona Espanyola el 1802. La Guerra Civil, el període franquista, tan de moda actualment, la recuperació de la democràcia fins avui mateix, quan ja esteim fregant el futur i ves a saber què passarà després d’aquesta megarevolució accelerada que vivim.
Els balearicus ens trobam una mica despistats en el món global hiperconnectat, amb aquest terratrèmol geopolític que ens fa perdre la nostra calma tradicional, aquesta tranquil·litat del xano-xano que tant ens agradava i que no sabem quan tornarà. Tal vegada sobra molta informació i manca una mica més de formació.
La por i l’ego ens provoquen ansietat. Ens fa més por el futur que el passat. Tenim l’estranya sensació que no sabem com serà el que ve, però que ho sabem tot d’allò que ja se n’ha anat. Quina ximpleria! Ens hauria d’amoïnar més la ignorància sobre l’ahir, ja que, com diu el proverbi africà, «si no saps d’on vens, tampoc sabràs cap a on has d’anar». La majoria es deixa endur quan viu de manera gregària, però la comoditat i la indiferència poden resultar perilloses. Moltes vegades, convé nedar a contracorrent.
Perquè hi hagi història o narració, fa falta una ment capaç de memòria i d’imaginació. Aquestes illes mediterrànies són la nostra llar provisional perquè el futur, com sabem, pertany a les noves generacions. La veritat és que som rics i afortunats. La bellesa és un regal increïble. No la pots posseir com si fos un objecte del qual no et vols desferrar, però la pots estimar, cuidar i admirar. Fa la vida molt més dolça.
En el dia de la nostra estimada comunitat autònoma, ens podem imaginar el que diria Quint Cecili Metel·lus: «Imperium desinit sed vita procedit». És a dir, «L’imperi s’acaba, però la vida segueix».
