Com que dos i dos fan quatre, Menorca ha de començar a cercar una alternativa diferent per gestionar els residus. Ja no basta amb una planta de tractament que separi vidre, cartons i envasos mentre s’enterra a l’abocador tot allò que no es pot vendre a fora. Ni tan sols en el cas hipotètic que el porta a porta s’implanti a tota l’Illa.
Són matemàtiques: els fems que actualment acaben sepultats a l’estimada Reserva de Biosfera s’han de reduir en un 75 per cent d’aquí a 2030. Què farem idò amb les 15.000 tones anuals que sobrepassen aquest límit? Els esforços per separar els poals a casa no basten perquè a Milà també arriben residus dels serveis de neteja municipals, plantes privades de triatge, voluminosos o fangs.
El repte és tan gran que hauríem de perdre la por a conjugar un verb que fins ara era un tabú: incinerar. És açò o pagar perquè els cremin a fora. No sembla, però, gaire responsable ni exemplar endossar-li a un tercer els residus que generam aquí. Ja ho vam fer amb el vergonyós trasllat dels llots tòxics de Ferreries a Andalusia. Aquell dia, entre ser ecologistes o hipòcrites, vam triar el darrer.
Ara assistim a un conflicte institucional entre els consells de Mallorca i Eivissa perquè, aquest darrer, ha plantejat dur a l’illa vesina els seus fems per cremar-los a la incineradora de Son Reus. I encara que aquesta planta tengui capacitat de sobra per assumir l’encàrrec, a ningú li fa gràcia rebre al seu port vaixells carregats amb les deixalles d’altri. Tampoc Mallorca està per donar lliçons a la resta de les Balears, perquè bona part del que crema allà seria reciclable amb una tria prèvia.
Encara que a escala individual ens podem comprometre a evitar el consum compulsiu dels recursos que no necessitam, reutilitzar allò que tinguem a l’abast i reciclar, l’administració haurà de fer els deures amb prou antelació perquè el problema no ens esclati en forma de multes als nostres rebuts.
