Joan Bauzà24/02/25 4:00
TW

Tant com els meus alumnes tengueren professors millors que jo, jo vaig tenir professors millors que altres. Han passat anys des que era professor i més anys encara des que en tenia. Estic jubilat, i la jubilació dona temps per tornar la moviola enrere i, amb calma, sospesar. En les universitats i en la vida, de qui vaig aprendre jo més? De quina classe de persones vaig rebre el millor mestratge? He arribat a aquesta conclusió: he rebut les millors ensenyances dels mestres que tenien la veu dolça. Mestres que quan expressaven una veritat no l’expressaven amb veu agressiva, sinó amb veu planera i humil, amb actitud prepositiva, gens orgullosa ni en cap cas constrenyent.

Una altra característica definia els mestres més convincents: no els qui transmetien les darreres troballes d’altres, sinó que transmetien coses que ells mateixos havien descobert a cops de temps o de crítiques o de sofriments. Va ser llavors que vaig començar a distingir entre els professors que el que més pretenien era «estar al dia» i presumir i els professors que es limitaven a «trobar l’encert» i compartir-lo.

I un acaba per endevinar que la saviesa és companya de la prudència, cosina de la discreció, enemiga de l’arrogància, més propera al consell que a l’ordenança, veïna de la ironia però distant de la burla, germana bessona de la benaurança que a tots s’exposa i a ningú s’imposa.