En el capítol anterior el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va poder lluir els seus mèrits polítics davant l’espia que, disfressat de turista de qualitat, va merèixer el millor rendivú de l’autoritat insular.
Així és que l’espia, ben escarxofat al sofà del conseller i mentre na Nataixa li anava servint pastissets, va ser testimoni d’un autèntic discurs polític, d’aquells que mai no es fan públics però que són la veritat que hi ha darrere.
Va saber que relacionar la saturació turística exclusivament amb el lloguer il·legal, no té un altre objectiu que engreixar encara més el sector hoteler, que, a més, va comprant cases per instal·lar els seus treballadors temporals, que si no ja no vindrien. Clar que sobren pisos turístics urbans, però també sobren hotels. I cotxos i iots de luxe...
A la vista del suc que n’havia tret, ensoldemà l’espia es va tornar a posar la mateixa disfressa i va afegir que venia a invertir en poblats turístics. I el conseller el va acollir encara amb més gust. No va aconseguir, però, que l’assessor i la secretària, volem dir en Juan Pelayo i na Nataixa, li tornassin a ballar boleros. Ell perquè havia quedat cruixit i ella perquè va dir «de cap manera».
- Avui encara tenc més bones notícies per a vostè -va dir a l’espia mentre se refregava les mans-. Una llei que trobarà boníssima. I és que som uns cracs!
- Que legalitzam totes les obres il·legals, ja li va dir ahir -va dir l’assessor al conseller, ben fluixet perquè el turista de qualitat, volem dir l’espia, no el sentís.
- Mem, Juan Pelayo -li va respondre el conseller-. Jo ja sé què li vaig dir ahir. Però és que ara el vull convèncer perquè aquest milionari es faci resident, encara que no ho sigui. I per açò li he de donar la gran notícia, que tu ja hauries de saber.
L’assessor es va retirar al seu racó de pensar, avergonyit i temorós d’haver-la cagada i l’espia, mentre s’envelava un altre pastisset, va fer l’ullet a na Nataixa i va continuar pendent de l’amo de la casa.
- L’impost de successions! -va exclamar el conseller després d’un llarg silenci per fer més emocionant la notícia.
- Uf! -va fer na Nataixa- d’açò en sentirem a rallar estona...
- Tu, calla -va fer el conseller a la secretària, i va continuar venent la moto a l’espia-. Pensi que gràcies a noltros aquí els rics bonibé no han de pagar per les herències. Miri, compari amb altes autonomies i segur que es convencerà que s’ha de declarar resident.
- Els pobres ja no el pagaven, aquest impost -va amollar encara na Nataixa.
- Ara no rallam de pobres -va replicar el conseller-, sinó de rics que, mesquinets, ja tenen prou feina amb fer doblers... I encara tenc més bones notícies per a vostè -va continuar mentre se servia una copeta de palo i n’oferia també a l’espia.
- No, gràcies -va dir l’espia.
- És un secret -va continuar el conseller-, però a vostè li puc dir... Potser prest tornarem a ser amics de s’altre partit nostro, que ara és cul i merda amb el senyor Trump. Me diven que la cosa va per bon camí.
- Com si en qualque moment no ho haguessin estat, d’amics -va rebotar una altra vegada na Nataixa.
- Bono -va afegir l’assessor, recuperat del seu disgust-, molt amics però mos van deixar a l’estacada per més que sempre acabam fent allò que ells volen.
- Així és -va continuar el conseller-, però me sembla que ja s’ho estan repensant i alguns militants més atrevits ja en donen fe.
- Sí, sí, conseller -va corejar l’assessor-, ara ja sé per on va. La gran notícia de l’Illa del Nord.
- Efectivament -va assentir el conseller mentre alçava els braços de tanta satisfacció-. Allà, finalment mos va fallar la grolleria amb què volíem aprovar els pressupostos, però ja ha aparegut s’altra partit nostro per salvar-nos. Pot ser el preludi d’un gran amor. I és que ja se sap, som com a germans.
L’espia i na Nataixa es van mirar més preocupats que mai pel futur de les Illes Tropicals.
