Cent anys

Després d’una setmana de feina, dins i fora de casa –la mare mai va renunciar, malgrat totes les traves socials del moment, a la seva independència econòmica-, la record llegint els diumenges matins, asseguda a la butaca del menjador, amb la llum del pati que entrava pel finestral de darrere desdibuixant-li el rostre. De fons, molt fluixet, sonaven els concerts per a piano de Chopin. No sé si el fet de ser de Mallorca i que el músic hagués passat uns mesos a Valldemossa –un lloc preciós de l’illa que a ella li agradava molt– hi tenia res a veure. Sigui com sigui, quan els dies de festa m'aixecava tard i davallava al menjador, encara amb els ulls mig tancats, aquesta era la imatge que em trobava i que m’ha acompanyat tota la vida. Un gest que traspuava serenor i felicitat. Quan em veia, tancava les pàgines amb un somriure. A partir d’aquí, els llibres van passar a les meves mans i, amb el temps, es van convertir en una part fonamental i imprescindible de la meva vida. Primer, com a lectora i, després, a més, com a escriptora i professora.

Fa tot just uns dies, la mare hauria fet cent anys. L’escriptora Irene Vallejo, a «L'infinit en un jonc», una obra magnífica, diu que gràcies a l’escriptura i als llibres «va néixer un espai immens de trobada amb els altres». Un espai on llegir-nos els ulls, on tocar-nos amb les paraules, on emocionar-nos amb un gest. Un espai on trobar, també, qui ja no hi és. On trobar qui viu, serena i feliç, entre les pàgines de cada llibre que tenc a les mans. Que ella em va posar a les mans, amb una suau melodia de piano de fons, ja fa molts anys.