Els Goya. Algunes candidates són pel·lícules basades en fets reals. Un tuit deia que ja hi ha més pel·lícules basades en fets reals que fets reals. Està de moda, també en les sèries. Per la falta d’imaginació dels guionistes i per l’ús de l’emotivitat com a reclam. A més, no obliga a res, existeix un gran marge per adaptar la història. Cap normativa fixa el percentatge de realitat que ha de tenir per poder dir que es basa en fets reals.
«Fargo» comença amb la frase «Una història real. Per respecte als vius, s’han canviat els noms dels protagonistes; per respecte als morts s’ha explicat tot tal com va passar». És fals, però no ho confirmen. Els va bé així.
Mesclar ficció i realitat té el risc de confondre, de despistar, que es doni per cert el que no ho és. Passa sempre. Creim saber com viuen a Kentucky (pastís als nous veïns, pagar a urgències, berenar ous remenats...) perquè hem vist mil pelis de Hollywood, sense cap indici d’estar basades en fets reals. La tendència a la mescla tramposa de realitat i ficció es produeix, també, fora de la pantalla. Els influencers haurien d’advertir que el que mostren no és real, que només està basat en fets reals. Com les idíl·liques imatges promocionals de l’Illa. A l’àmbit individual, sovint explicam queixes, crítiques, penes i gestes, pròpies i alienes, amb uns ornaments i unes omissions que les converteixen en basades en fets reals. A vegades ni açò...
Intensos debats públics sobre l’actualitat a l’Illa (les darreres controvèrsies de bus i pressupostos al Consell) i arreu del món (tot el que envolta Trump) sovint brinden descripcions manipulades d’un mateix assumpte que es contraposen, que per força han estat totalment o parcialment alterades, i no precisament per falta de memòria. Estan només basades en fets reals, molts d’ells estèrils. Es discuteix més que s’actua. Hi ha més polèmiques basades en fets reals que fets reals. En alguns temes, lamentablement, ni per respecte als morts s’abandona aquest ús excessiu i interessat de la ficció.
