Escric aquest text al tercer assalt (licitació) d’un combat que fa temps que dura, sense saber si tirarà la tovalla un dels contrincants o si buscarà allargar els rounds tot i esperant guanyar per punts (increment futur de primes ofertes, i reemborsament de pèrdues del passat). No tinc dubtes de les múltiples pressions sobre les asseguradores privades fins ara ‘conveniades’ per Muface que poden estar rebent a hores d’ara per part del Ministeri temorós davant l’amenaça d’una vaga de funcionaris. Pel que sabem de moment, d’entre les asseguradores, DKV, que forma part d’una gran multinacional alemanya, ja ha comunicat sense embuts als seus afiliats que ho deixa; Adeslas (Mutua Madrileña i la Caixa -sempre la Caixa!...-), amb més ‘cromos’ a negociar, podria finalment acceptar un nou assalt; i Asisa, com a cooperativa, pot tenir major predisposició a acceptar un nou acord per part dels seus proveïdors i professionals. Aviat es sabrà.
Muface és una antigualla, una rèmora de quan els funcionaris estaven mal pagats, no tenien cobertura de seguretat social, i per als qui calia oferir prebendes per integrar-los en un sistema de repartiment. D’aquí que, al ‘paquet’ de les noves cobertures, s’oferissin beneficis en espècie; recordeu que també als pensionistes, a falta d’una millor pensió, se’ls dona medicaments gratuïts!: Entre els privilegis, la possibilitat de optar, sense cost pel mutualista, entre asseguradora pública o privada per a les prestacions sanitàries. Una capacitat que certament està fora de l’empara constitucional per a la resta d’espanyols. Una prerrogativa defensada ara a capa i espasa pels sindicats de la funció pública, tot i fruir d’unes condicions retributives i d’estabilitat que ja voldrien tenir molts altres treballadors.
A l’Estat, el Conveni de Muface li ha anat bé, ja que amb l’elecció majoritària a favor de la prestació privada s’estalvia la diferència entre la prima pagada a les asseguradores i el major cost del sistema públic. A canvi, ha mantingut una regulació molt laxa deixant que les asseguradores privades busquessin la rendibilitat que no donava la prima en els pagaments addicionals per prestacions marginals més enllà de les conveniades (lliure elecció de quadres mèdics, reemborsaments, prestacions addicionals). Alguns afiliats, no molts, voluntàriament han seguit aquesta estratègia. A més, les asseguradores sota conveni han tingut un poder de contractació de serveis privats elevat per mor de volum que els permetia pressionar a la baixa el pagament a proveïdors i professionals, tot i les queixes d’aquests. Quan uns i altres han dit prou a primes no actualitzades i a pagaments deficients als metges, s’ha instal·lat la idea que el sistema no dona més de si. Al sector sanitari privat, comencen a veure’s cues de ‘Mufaces’, diferenciades de les ‘de pagament’; També sembla constatable, que les asseguradores privades que es desenganxaren del sistema en el seu dia, optant per pòlisses complementàries i no substitutives de la pública, no els hi ha anat del tot malament, amb una rendibilitat a l’entorn del 6 per cent; especialment, a Comunitats benestants. Les pòlisses rendibles son avui les modulades per edat, centrades en l’accessibilitat ambulatòria i a proves de diagnòstic que la tecnologia ha anat abaratint (a diferència dels tractaments, els preus dels quals no deixen d’augmentar), tot mantenint un cert glamour en els equipaments i un menor temps d’espera que a la pública.
2 Si es produeix un KO tècnic del sistema Muface, ben segur que les corporacions públiques diran que poden acollir aquell milió llarg d’antics beneficiaris privats amb els recursos avui entregats a les asseguradores privades, o probablement, amb més, que políticament es reclamaran. El problema és, al meu entendre, que, tal com funciona a l’actualitat el sistema sanitari públic, aquest pot efectivament ‘fagocitar’ qualsevol augment de recursos sense que probablement millori massa l’activitat assistencial i s’eviti un augment significatiu de les llistes d’espera; tals són les conseqüències de la pressió per nous tractaments que rep el sector, i de les queixes, d’uns professionals públics ‘cremats’, per un malestar fins el moment apaivagat per una regulació laxa de la compatibilització de pràctica privada. En tot cas, malgrat s’allargui el sistema amb noves licitacions, davant el ‘noqueig’ a aquesta col·laboració publico-privada, exemple fins ara dels famosos vals (vouchers) que tant ens agraden als acadèmics, crec que Muface té els dies comptats. L’estructura demogràfica de l’assegurament privat està més envellida que la pública. Sense poder seleccionar negativament aquells qui suposen un major risc, les asseguradores se la juguen a fer menys atractius els serveis per a certs col·lectius, o en l’accés de grans patologies sobre el territori. I això té poc futur.
Si el regulador a més dificulta l’opció entre assegurament públic o privat, avui massa fàcil i irresponsable, i exigeix l’elecció, si no de per vida, almenys per un grapat d’anys, de la decisió presa, és probable que el mutualista informat vulgui garantir-se la prestació pública. I, si té prou diners, ja pagarà l’assegurança complementària de la qual parlava abans. I amb les proves de diagnòstic a la mà, reclamar tractament públic, com a ciutadà que és. Un tema diferent és la inquietud que representa aquest fet.
*Article publicat a «El Periódico»
dia 27 de gener.
