Míriam Nogueras ha trobat en el diccionari de sinònims la inspiració per als seus discursos. Negligents, trilers, ganduls, pirates, prepotents, manipuladors… El passat dimecres al Congrés se li acabaven els adjectius dirigits al govern socialista que ella mateixa va investir. Amb la mateixa ràbia que Paquita la del Barrio cantava la lletra de la rata de dos patas dedicada al seu ex.
L’ambaixadora de Carles Puigdemont a Madrid disfruta humiliant al PSOE des de la tribuna d’oradors mentre Pedro Sánchez acota el cap esperant que el de Waterloo no desconnecti el respirador que el manté viu a La Moncloa.
El temps, però, juga a la seva contra. Enganar a tothom a la vegada i en tot moment no sembla la millor estratègia per conduir les relacions amb els socis de govern. Encara que, fins ara, el partit socialista se n’ha sortit. Prometre i no complir li ha servit per arribar a acords amb Sumar, Esquerra Republicana o Bildu. Amb Podemos se li ha començat a tòrcer i amb Junts sembla que, definitivament, no té remei.
Al Congrés ja no queda ni l’ombra de la majoria parlamentària que el va convertir, per segona vegada, en president. Aprovar els pressupostos o una simple llei sembla una missió impossible i ni tan sols els decrets del Consell de Ministres arriben a ser convalidats. La darrera tropissada ha deixat pel camí la pujada de les pensions segons l’IPC o la gratuïtat del transport públic, la cara amable d’un decret que intentava colar per la porta del darrere mesures que són inacceptables per a l’oposició.
La propaganda governamental, difosa a través de les veus habituals, s’ha bolcat per presentar el PP com el dolent de la pel·lícula, fent-lo culpable d’un fracàs que en realitat només és atribuïble al PSOE, incapaç de mantenir l’homogeneïtat del bloc d’investidura. S’ha demostrat, una vegada més, que aquesta legislatura està abocada al fracàs. Tot el temps que passi fins que es convoquin unes eleccions anticipades serà temps perdut. Tic tac.
