La portada de «elDiario.es» de dia 12 de gener de 2025 du un article titulat «Decir adiós al instituto sin saber casi nada de la dictadura», on es raona que això afavoreix falsedats com que amb Franco es vivia millor. He verificat aquesta informació amb una professora d’història en actiu i és així, al llarg de l’ESO els alumnes reben poca informació sobre aquesta desgraciada etapa de la nostre història.
També és certa l’afirmació de l’esmentat article que hi ha molta gent jove que no van viure la dictadura i qualques nostàlgics que pensen que amb Franco la vida a Espanya era estupenda. Segurament pensen així perquè desconeixen que acabada ja la guerra civil s’assassinaren 150.000 persones per causes polítiques, que hi va haver mig milió d’interns en camps de concentració i uns 300.000 presoners de guerra i/o polítics que es van emprar com a mà d’obra forçosa per a treballs de reconstrucció i obres públiques. També van tenir desenes de milers de persones empeses a l’exili i la vergonyosa repressió de gènere desenvolupada per la dictadura que més enllà de la reclusió de la dona a casa, arribà a extrems cruels com el robatori de nenes i nens a les presons femenines.
El dictador va signar penes de mort fins al final com al cas de Puig Antich. Són fets històrics.Vaig néixer l’any 54, em tocà viure la dictadura. Al carrer es veien pocs cotxes majoritàriament Seat amb patent de Fiat. Era un model de mobilitat com el que tenia l’Europa de l’Est i la URSS on tots els cotxes eren Skoda o Lada. La majoria de productes tecnològics que Espanya fabricava eren de baixa qualitat, habitualment la carrosseria dels cotxes s’oxidava i es feien forats en poc temps. Pràcticament no es comercialitzaven fora d’Espanya perquè no tenien bona fama encara que, gràcies a les constants devaluacions de la pesseta, fossin baratíssims. Els productes de la nostra pobre i escassa indústria tecnològica es venien aquí perquè no tenien competència ja que estava barrada o sortia caríssima la importació fins casi el final de la dictadura.
Aquí no investigava ningú, a la indústria no hi havia innovació. Als anys 70-80 la sortida professional per als universitaris de ciències que volien investigar era marxar a l’estranger. Quan hi havia crisi econòmica la patien enormement els que tenien menys recursos. Érem un país agrícola i pobre. Personalment, vaig constatar la pobresa del meu país a la mili «obligatòria» que vaig fer a Catalunya, on molts dels meus companys d’arreu de l’estat es passaven el dia dins la caserna per manca de diners per sortir a donar una volta. Una altra cosa que et feia tocar de peus a terra i veure l’Espanya que teníem, era la comparació amb Europa quan excepcionalment sorties a l’estranger. A Europa els cotxes eren nous, els carrers nets i les cases ben pintades, la gent vestia informalment, més moderna. Eren democràcies desenvolupades i hi havia llibertat d’opinió i premsa lliure i molta cultura. Espanya, Portugal Grècia, eren dictadures, eren països grisos amb un fort control de la moral conservadora i la religió.
Ara, quan viatgem a l’estranger ja no sentim la vergonyosa i abismal diferència del passat, tenim serveis públics, serveis socials, els nostres productes competeixen amb altres països, quan hi ha una crisi tenim sistemes de protecció per a les empreses i treballadors, ERTE, ERE, l’atur... No tot és perfecte, no, per exemple ara tenim un greu problema amb l’habitatge, provocat pels governants que han potenciat excessivament el turisme, però la vida dels espanyols ha millorat de forma extraordinària. Gràcies a la democràcia, Espanya va entrar a la UE i això impulsà el desenvolupament econòmic del país.
Ara el govern central vol donar a conèixer als ciutadans, principalment a la gent jove, el que van ser els 40 anys de dictadura franquista, crec que és necessari, el que no sé és si el sistema elegit és l’adequat. Pens que «elDiario.es» té raó, la gent jove no pot sortir de l’ESO sense saber el que va ser el franquisme.
