El millor art del Vaticà es troba a la Capella Sixtina. Em trobava jo allí contemplant el frontal del Judici Final on, a la part baixa, l’artista hi pintà la cova de l’infern. Una senyora es trobava al devora, voltejà el rostre i em digué: «No mai havia concebut l’infern d’aquesta manera, jo veig evidentment el forat de la cova, però just davant ell hi veig un altar, i damunt l’altar hi ha un gros santcrist situat just davant la cova que, amb els braços ben estesos, sembla obstruir-ne l’ingrés.
El que em fa pensar que la sang del calvari és més fort que el foc de l’infern i la misericòrdia, més omnipotent que el càstig». També jo vaig voltejar el coll i li vaig dir: «Senyora, jo a vostè no la conec per res, però el que m’ha dit em fascina». El mossèn, que era jo, tractava de descobrir coincidències entre la Divina Comèdia de Dant i el Judici Final de Miquel Àngel; la mirada de la senyora havia descobert la relació entre creu i salvació.
Continuaré assumint, per les festes de Sant Antoni, la tradició de multituds de focs infernals i dimonis de banyes grosses. Però jamai podré oblidar el comentari de la veïnada mexicana. Sí, a la Sixtina, l’infern existeix i la culpa també, però l’ull de la senyora hi destrià l’entrada taponada i la culpa perdonada.
