Internet ha creat una confusió entre el que és real i el que és virtual. Abans les coses reals es palpaven, es vivien, i les virtuals eren idees, entelèquies. Ara la virtualitat és ben real i la realitat virtual ha deixat de ser un concepte contradictori. Aquesta confusió té riscos. Hi ha qui creu que tot el que surt a internet és real, i no. Separar-ho, saber distingir realitat i ficció en el món de la virtualitat suposa un esforç titànic. És un espai propici per a corrompre cervells tendres (i no només per edat) i difondre falsedats. Un altre error és pensar que allò que és virtual és millor sempre, que equival sempre a progrés i oposar-s’hi a ser un retrògrad.
Amb voluntat de progrés, AENA fa anys que intenta implantar a l’Aeroport de Menorca una torre de control virtual. Virtual, perquè no hi ha torre. Control sí, esperem. Els controladors veuen la facècia per pantalles. Com el VAR. No estan sortint bé cap de les dues coses. La demora en implantar la torre virtual és real i excessiva. AENA es justifica per la complexitat de la cosa, argument massa simple que és acceptable un temps, però no tot el temps.
Tenim paciència. Si la reforma d’una carretera de 45 quilòmetres haurà viscut tres dècades diferents, per una torre de control virtual podem esperar tres anys. El problema és un altre. En aquest cas, la demora crea desconfiança i el que es va sabent de les proves, la multiplica. A més, vivim en una illa, on el vent mou les càmeres de la torre virtual, com diu l’informe d’Enaire, però sobretot tanca ports, deixant la comunicació amb l’exterior a expenses dels falls que pugui tenir una torre sense torre. La seguretat a un aeroport és cabdal a tot el món. Però a una illa un aeroport no és el mateix que a un altre indret. En la seva màxima disponibilitat ens hi va l’economia i, a vegades de forma literal, la vida. No és anar en contra del progrés constatar la realitat irrefutable que AENA ha errat a l’hora d’escollir on experimentar amb la virtualitat.
