Me diven que els habitants de la Xina són molt feliços perquè no cal que pensin en res que no sigui la seva vida domèstica. L’Estat s’encarrega de qualsevol altra cosa. I per a més tranquil·litat, si hi ha qualcú que se’n queixa, el tanquen.
És una felicitat que aquí ja vam viure i que va donar moltes satisfaccions. La corrupció de l’Estat era immensa, molt més que la que ara hi pugui haver -que també n’hi ha-, perquè si n’hi havia que s’atrevien a queixar-se, els tancaven i de tant en tant en mataven qualcun. Açò sí, amb un bon judici amb jutges togats i tot. I problema resolt.
Tothom que en fa elogis d’aquell temps no vol que recordem, perquè la qüestió ha estat fer-ho oblidar, les tortures a les comissaries, els accidents en «caure» d’un tercer pis, els prostíbuls regentats per autoritats de moral intatxable, els milions d’emigrants a Alemanya i a Barcelona, el barraquisme al voltant de les grans ciutats, els morts de les riuades per edificar en zones inundables -com ara al País València-. Cap desgràcia no era responsabilitat de les autoritats, com ara sembla que tampoc no ho és del govern valencià...
En tindríem tantes a dir, aquells que hem volgut conservar la memòria, que potser arribaríem a assecar les muntanyes de fang que continua generant cada dia tanta premsa i ràdio i televisió i xerxes socials, destinades a acostumar-nos a ser tan feliços com a la Xina. Però callam, potser perquè el fang ja ens ofega també a nosaltres.
I és que tot allò que fa cinquanta anys vam pensar, optimistes com érem, que s’havia acabat, torna i torna. I anima els amants del fang a abocar-ne més i més. Sembla que el gran problema del país és si el Fiscal General va filtrar -o no- les intencions de l’anomenat promès de la senyora Ayuso de negociar amb la Justícia per evitar que el jutjassin. Perquè se suposa que va fer negocis il·lícits amb la covid. Com també se suposa de l’exministre Ábalos.
Els grans partits de la transició estan molt preocupats per aquest tema, però en canvi no mostren cap interès pel deteriorament terrible de la democràcia que significa la descoberta d’infiltrats policials -quatre, de moment- a grups i entitats en principi avalades per les llibertats democràtiques. Infiltrats que no han tingut escrúpols -o els seus superiors no els ho han permès- a l’hora de mantenir relacions sentimentals amb les seves víctimes durant anys. Tot amb el miserable objectiu de disposar d’informació de la seva organització i accions. I és per aquí per on el fang creix i creix.
En canvi les relacions amb l’imam de Ripoll que va organitzar una autèntica carnisseria a la Rambla de Barcelona, no va requerir cap infiltrat que controlàs les seves passes. Al contrari, ni es va informar les autoritats catalanes dels contactes que la intel·ligència espanyola havia mantingut amb ell anteriorment, com ara sabem per la desclassificació de documents secrets. Curiosament aconseguida per un que continua vetat al país, per més que es critiqui la llei d’amnistia, en Carles Puigdemont. Amb qui, per acabar d’embolicar la troca, ara el senyor Feijóo diu que hi vol negociar...
Podríem afegir la història inacabable -i encara plena d’ombres- del programa Pegasus, del que cada dia coneixem noves víctimes. Persones i famílies senceres que han estat espiades, fins i tot en la seva vida més íntima, sense un altre objectiu que mantenir la prepotència de l’Estat. Si afegim que no es va respectar ni als advocats defensors dels implicats en el procés català, el quadro queda complert. Però per a què ho hem d’afegir, si el fang ja ho cobreix bonibé tot?
I encara n’hi ha que fan discurs cantant honors i glòries sobre aquest fangar en què, a aquest pas, ells mateixos també s’acabaran ofegant.
P.D. Per a qui hi pugui tenir interès, ahir de matí l’espia va demanar la baixa perquè diu que està molt refredat, amb el nas tapat i tot. Veurem si dimecres qui ve està en condicions de tornar a la feina.
