La societat actual està plena d’exposicions, per activa i per passiva. Estam exposats a moltes accions que no hem cercat, i també ens exposam voluntàriament, per gust o perquè sense exposició no ets ningú. Hi ha exposicions inactives i n’hi ha de renoueres. Les inactives són les de la desídia o la indiferència, les renoueres són invasores o exhibicionistes. Hi ha protecció de dades i hi ha exposició de persones.
En un passat en què no es produïa tant de renou com ara, hi havia persones que es retiraven a un desert o a una ermita; altres feien un retir interior per la via mística o per la via psiquiàtrica. Actualment, fins i tot el fet de retirar-se ve envoltat d’exposició i de renou: els artistes fan gires d’acomiadament; al personal laboral se li fa una festa amb placa memorativa; els esportistes fan rodes de premsa lacrimògenes; fins i tot els morts omplen els tanatoris de tertulians i actors teatrals.
Parlant de teatre –el de les taules, el del món– hi ha una acció modesta, discreta, plena de dignitat: la de fer mutis, la de sortir d’escena, la d’abandonar l’exposició i la representació. Sortir d’escena sense que es noti gaire perquè la funció continuï, perquè no s’aturi l’acció. Fer mutis, deixar l’escena i fer-ho amb punt d’honor, val a dir, sense esperar la caiguda del teló, sense pensar en sortir a saludar per rebre l’afectuós o condescendent clamor del públic. Mutis i prou.
