Que l’ésser humà es defineix, entre d’altres trets, pel fet de ser capaç de desenvolupar una activitat productiva – i que aquesta és constitutiva de mundanitat- sembla fora de dubte, però com s’ha pogut arribar a la idea del treball com a «objecte» d’intercanvi i ús el «preu» del qual ve regulat per les «lleis del mercat»? Quines són les virtualitat i límits d’aquesta concepció característica de la societat moderna? Com s’ha transformat en la concepció hegemònica fins al punt de dificultar la possibilitat de pensar d’una altra manera? Quines són les contradiccions i els riscos continguts en la noció mercantilista -capitalista- del treball i en quin sentit suposen un perill de deshumanització?
Un bon punt de partida podria ser el de posar en consideració la distinció arendtiana entre tasca, treball i acció. La tasca és una activitat cíclica que té com a propòsit la reproducció del cicle de la vida, la qual cosa requereix dels esforços -comuns a la resta dels éssers vius- inherents al desenvolupament de conductes orientades a la recerca i consum dels aliments, així com a la configuració de les condicions ambientals necessàries per al descans i la conseqüents protecció i recuperació de l’organisme en vistes al proper esforç. Al parer d’Arendt, Marx i el seu «materialisme històric» no sobrepassa aquest nivell, alhora que fa del «treball» –i no de la tasca- pròpiament dit, lligat en el si de la primera modernitat a la idea de mecanització i industrialització, un motiu d’«alienació» d’aquella naturalesa humana lligada al «primer nivell» –l’autèntic, per a Marx- de la condició humana. Però la «modernitat» arriba, i amb ella la possibilitat de fabricar productes susceptibles de ser adquirits de manera universal –en el si de la societat civil- per la via de l’intercanvi comercial, val a dir, de l’activitat del «mercat».
La característica fonamental del «treball» –segon nivell- és que el seu «producte» no va lligat a l’activitat del consum, sinó que gaudeix d’una objectivitat perdurable i mundana, passant a formar part del «món de les coses» que faciliten i fan més còmode la vida de l’home, adquirint aquests objectes aleshores un valor de caire «utilitari», de manera que és el seu grau de utilitat –quantificable numèricament en virtut del principi de l’oferta i la demanda- el que permet determinar el seu valor de mercat –preu- i, en funció d’aquest resulten intercanviables. Però, al parer d’Arendt, l’ésser humà és subjecte d’acció productiva –tercer nivell- en un sentit diferent al de la tasca i al del treball, que resulta més proper al concepte clàssic de «praxi».
La diferència principal entre treball i praxi radica en el fet que el producte del treball són objectes –coses- que gaudeixen de materialitat i utilitat, els quals pertanyen al món de tot allò que és «apropiable», és a dir, convertit en objecte de possessió individual per part del qui gaudeix del corresponent estatut en termes de capacitat adquisitiva. La «capacitat adquisitiva» és la que determina el valor i poder de la subjectivitat en un context social mercantilista, de manera que l’estatut i el reconeixement de la «persona» es podria mesurar en termes d’aquesta capacitat adquisitiva, la qual depèn dels seus increments de renda –«ingressos»-.
Però ni la tasca ni el treball esgoten el concepte d’«acció productiva», que no és el de produir «béns», «útils», o «mercaderies» posades a disposició de l’arbitri individual en tant que «útils» al comprador en una economia de mercat, sinó el de produir una realitat mundana «ètica». Ja Aristòtil establia la distinció entre «pòiesi» i «praxi», entre acció productiva de «coses» i acció moral i política pròpiament dita, definint aquesta darrera com aquella la finalitat de la qual no es troba en la cosa fabricada, externa i aliena a l’activitat, sinó que l’activitat constitueix el seu propi fi -no requereix d’un «benefici material» extern a ella mateixa-. La praxi ètica no exclou ni menysté l’activitat productiva –fabricació massiva- de «coses» o «béns de consum» universalitzables per al conjunt de la població-, sinó que reivindica una noció més àmplia del concepte de «treball».
